Tot porc té el seu Sant Martí

Els pagesos, que són gent intel·ligent, saben que quan han de treure els purins dels porcs de les granges, s’ha de mirar bé quina és la direcció del vent, i enfilen el tractor i la cuba en la direcció correcta. Si cometessin l’error de dispersar-los en totes direccions, panoràmicament, un moment o altre el vent els llençaria la merda al damunt. No debades començo amb una metàfora l’article. Il·lustra el fet que les persones que es dediquen a embrutar altres individus o col·lectius amb mentides, a promoure l’animadversió i l’odi contra elles, un dia o altre un error no forçat els porta a tastar la seva pròpia recepta. L’exemple més propici, però per desgràcia no pas l’únic d’aquest tipus de capteniment, és el recentment caigut (hauria de dir “enllordat”?) Albert Rivera, genuí representant d’un partit que ha fet de la maledicència i l’odi el seu eslògan i estendard.

Foren els grecs els primers a parlar de la Moira. Era el seu mot per al destí o fat que a cadascú correspon. El destí era allò que li tocava a cadascú en funció de la seva condició i de la seva relació amb els déus i els humans. Però sempre hi havia qui volia més del que mereixia per les seues virtuts o accions i, empaitant l’objecte del seu desig, cometia abusos, feria altres individus o, després de trepitjar-los, grimpava sobre la seva espatlla. A aquest no l’esperava altra cosa que la seva Nèmesi, terme amb què es referien a la deessa de la revenja, que representava el càstig just, que aleshores era concebut com el retorn a l’equilibri que l’orgullós, el desmesurat, l’arrogant, havia trencat amb la seva acció. Un exemple clàssic és el de Cressus, rei de Lídia, l’ambició del qual el feia cobejar els regnes veïns. Va consultar l’infal·lible oracle d’Apol·lo i aquest li va dir que, si atacava Pèrsia, desapareixeria un regne. Mai no va pensar que podria ser el seu, com així fou al final. Una cosa semblant li ha passat a Rivera. Convençut per la seva arrogància que seria el president del govern, que passaria al davant del PP i conjuraria el seu germà bessó polític, no va preveure que s’encaminava a la seva perdició. No veié que la seva nèmesi (Vox) era feta de la mateixa fusta feixista que ell. Dilluns dimitia. Era –ho han endevinat– el dia de Sant Martí.