Morir en solitud

Un conegut meu, separat, sense fills, que va dir que mai més no es tornaria a aparellar, ara torna a buscar companyia. No pas perquè se senti sol, sinó perquè té por de morir sol.

Fa uns dies va tenir un còlic nefrític. El dolor el va paralitzar. Durant unes hores interminables no es va poder moure de terra. I va ser aleshores quan va pensar que no se’n sortiria. “Aquí em trobaran, revinclat al terra de la cuina, mort com un gos.” S’ha apuntat a una agència matrimonial. No demana gaire, només algú que vulgui compartir la vida amb ell. Vol tenir algú que es preocupi si un dia no torna a casa, algú que el trobi a faltar. Sovint sabem de persones que han estat trobades als seus pisos quan ja feia dies, mesos i fins i tot anys que eren mortes. El darrer cas era el d’una dona de Madrid a qui els veïns van veure per darrer cop el 2004... Pensaven que estava en una residència. La van trobar al bany, les condicions d’humitat del qual van permetre la momificació del cos, d’aquí la manca d’olor que en altres casos fa d’alerta. Ningú no la va trobar a faltar. Els del banc on tenia el compte s’estranyaven que no tingués els moviments típics de les despeses corrents. Només es registraven els ingressos de la jubilació i les despeses de manteniment: impostos municipals, llum, aigua, gas... Però com que no hi havia cap descobert, no van fer res. Fou una neboda qui va donar l’alarma. La setmana passada, el programa 30 minuts ens assabentava que al Japó cada any moren 30.000 persones soles a casa seva. Al país del sol naixent hi ha una crisi de la família tradicional, i cada cop més persones romanen solteres i tenen menys relacions socials. Però el fenomen és universal. No es deu només al creixent nombre de divorcis –al capdavall, la gent que vol es torna a aparellar– o a la disminució del nombre de fills. El que hi ha és una pèrdua progressiva de la xarxa social. Cada cop ens fem menys amb els veïns i tenim menys amics. I quan ens jubilem, acabem perdent els companys de la feina, que s’adonaven quan no acudíem. Ara, si és per això, aviat el problema estarà resolt. Com que no hi haurà quartos per pagar-nos les pensions, haurem de treballar fins a morir. Se sabrà que hem mort perquè no haurem fitxat...