Sempre guanya la por

Les passions sempre ens fan viure fora del temps que toca. Tan aviat ens remunten al passat com ens anticipen el futur. Tristesa i alegria són més convocades per objectes absents que pels presents. La por, que s’engendra en els records del passat, creix i s’engreixa amb el futur. Així és com el pànic a la infecció del coronavirus no és altra cosa que el producte de la incertesa d’un mal que ens pot arribar.

És curiós que les passions del temor i l’esperança estiguin relacionades, especialment quan les probabilitats que s’esdevingui una cosa que temem són del 50%. Però inclineu lleugerament a un cantó o altre la balança i veureu augmentar ràpidament una o altra passió, tenyint ràpidament la incertesa de pànic o d’alegria. Per això resulta incomprensible que s’hagi suspès el Mobile World Congress de Barcelona contra les recomanacions dels experts, contra l’absència d’afectats a la ciutat i contra l’evidència que la mortalitat és inferior al de la grip comuna. És clar que la darrera mata cada any, i el costum fa disminuir la inquietud davant del mal, igual com la novetat l’augmenta. Però això no basta per explicar la irracionalitat de moltes decisions preses sota la influència de la por.

Fobos (el pànic) i Deimos (el terror) són satèl·lits de Mart, a qui els grecs anomenaven Ares, déu de la guerra. Ells representaven, respectivament, l’angoixa i el temor previs a les batalles, i la pena que s’esdevenia després d’aquestes. La mitologia encerta divinitzant les emocions humanes, mostra aquestes com possessions divines, que sacsegen inexorablement els cors humans. Que Afrodita (deessa de l’acte sexual de la còpula) compartís maternitat amb Ares té una doble justícia poètica. Fa pensar que l’amor és una incerta forma de guerra i, alhora que, segons com vagi, pot generar tant temor com esperança.

Torno al tema d’avui. Els cabdills militars, abans de la batalla, per conjurar la por (Fobos) dels soldats davant del que podia arribar-los (el déu Thanatos: la mort), els feien discursos encoratjadors, passaven revistes i animaven amb música. Avui en dia els discursos racionals dels epidemiòlegs, que diuen que el perill d’infecció és petit, ja no se’ls creu ningú. La fe en la veritat ha mort abans que el primer afectat pel virus.