Viure i morir

Sigmund Freud: “Max, amic meu, el dolor és insuportable, i cap analgèsic no em calma. Ja no puc llegir, ni escriure. Ha arribat l’hora. Recordes el nostre acord?” Max Schur: “Sí, perfectament. I tanmateix, estàs segur del pas que vols fer?” Freud: “Totalment, he arribat al cap del camí.” Schur: “Doncs, si et sembla bé, t’administraré, successivament, tres dosis de morfina de cent grams cadascuna. La sedació serà definitiva i irreversible.”

En l’acte era present Anna Freud, filla del fundador de la psicoanàlisi. A continuació, Max Schur, que era el metge de capçalera de Freud des de feia onze anys, li va administrar la primera injecció. Fa vuitanta-un anys i escaig que Freud va morir a Londres, on s’havia hagut d’exiliar fugint de la persecució nazi. Aleshores en feia cinc que en diversos llocs d’Alemanya les joventuts del Partit Nacionalsocialista havien cremat públicament llibres seus i d’altres autors jueus, com Karl Marx o Stefan Zweig. Freud, prudentment, va fugir abans que no el cremessin a ell després d’asfixiar-lo a la càmera de gas d’un camp de concentració.

Max Schur, que va emigrar amb el seu pacient i amic, va escriure el llibre Freud: living and dying l’any 1972, on recull, amb minuciosa atenció els darrers anys del pensador, amb particular detall la lluita d’aquest amb la malaltia (un carcinoma de paladar i mandíbula que havia requerit 33 intervencions quirúrgiques), el seu emotiu esforç per mantenir la dignitat i claredat de pensament malgrat l’agudíssim dolor, les debilitants infeccions locals i les creixents nàusees amb vòmit que anaven assenyalant el progrés imparable del càncer. No sé com ha de qualificar-se jurídicament l’ajuda del metge Schur al pacient Freud: sedació eutanàsica, eutanàsia activa, suïcidi assistit... En qualsevol cas sí que sé com jo ho qualifico moralment i humana: consideració activa i empàtica pel dret a morir dignament d’una persona. Els darrers anys, les legislacions de diversos països s’han anat desprenent de prejudicis religiosos sobre la sacralitat de la vida i la santedat del dolor inútil. Així, malgrat els obstacles, progressen adequadament, però encara han de fer molt per a aproximar-se a l’ideal del respecte per la vida i pels processos de mort dels ciutadans.