La pesta som nosaltres

Fa gairebé quatre-cents anys Daniel Defoe va escriure el Diari de l’any de la pesta, on explicava l’experiència dels londinencs, l’any 1665, que van veure la seva ciutat sotmesa als estralls de la pesta bubònica.

Defoe ens fa palès que les mateixes conductes insolidàries d’aleshores es reprodueixen en els nostres dies, capteniments individualment racionals però col·lectivament suïcides. Explica que al començament de la malaltia els més rics van abandonar Londres, cosa que va provocar l’extensió de la malaltia als voltants de la ciutat i, arreu, com aquesta afectava més els més pobres. I el relat segueix: la gran por, els confinaments forçats dins de les cases, els crits desesperats dels veïns sans de les llars clausurades per la policia de la ciutat, virtualment condemnats a morir amb els seus veïns infectats en edificis de morts; pares desesperats davant dels cadàvers dels seus fills, criatures mamant del pit de les seves mares mortes i mares veient morir criatures als seus braços, individus embogits corrent pels carrers, altres llençant-se als fossars on cremaven els cadàvers, exasperats, maleint el nom de Déu.

I enmig de tot això, la pesta de la irracionalitat, que feia que la gran massa –com sempre, els pobres, ignorants i espantats– sucumbís als falsos metges, endevinaires, futuròlegs i venedors de remeis fraudulents, que mataven en lloc de curar. Nosaltres en tenim també, globals com Trump i el seu desinfectant, i locals, amb l’inefable J. Pàmies i el seu MMS. Que els morts els caiguin damunt.

L’analogia entre el passat i el moment actual, en fi, s’estén a la “corba descendent” dels contagis. En efecte, diu Defoe que l’any 1665, quan els informes dels agutzils van revelar que la pesta afluixava, que hi havia menys infectats i que els malalts es recuperaven millor, les persones sanes van esdevenir menys curoses i accidentalment van estendre la pesta encara més. L’exemple de la irracionalitat de molts pares diumenge passat, agrupant-se en places, carrers i platges, hauria de servir d’advertiment.

En fi, sigui com sigui, cal que pensem en el dia que tot això acabi, i quin determini prendrem, si estar agraïts perquè la pandèmia ens ha estalviat i tractar de reajustar les nostres vides, o retornar als hàbits de sempre.