50 per cent

Què passa quan el cinquanta per cent d’una societat creu que pot viure a les espatlles de l’altre cinquanta per cent? I què passa quan l’altre cinquanta per cent s’adona que no val la pena esforçar-se i treballar perquè els productes del seu esforç van a parar als que no fan res? És evident que la comunitat humana a qui li passa això entra en procés de dissolució. L’ensulsiada del sistema, de l’organització social, no és immediat; aquest no cau mai com un castell de cartes, sinó que s’ensorra lentament. La societat, amb els anys, és com un d’aquells vidres gruixuts que tenen fil de ferro dins. Quan el vidre cau a terra, es fragmenta en mil bocins, però el conjunt, inestable, se serva pels fils metàl·lics que l’aguanten.

Tothom sap que la justícia, aplicada al repartiment dels béns i de les càrregues socials, no pot ser estrictament igualitària ni meritocràtica, perquè no tots partim del mateix lloc ni tenim les mateixes oportunitats a la vida. És per això que ha de ser distributiva: no es pot demanar el mateix a qui no té el mateix ni es pot donar igual a qui és desigual. Altrament dit, no han de pagar proporcionalment els mateixos impostos els que guanyen 10.000 que els que en guanyen 100.000, perquè els primers ingressen el que necessiten per viure mentre que als altres els sobra. De la mateixa manera, és evident que un repartiment just dona més a qui més necessita: als orfes, una llar social, als malalts, assistència mèdica, als desocupats, una pensió, als desnonats, una vivenda i als que estan en perill d’exclusió social, una renda mínima d’inserció o una renda de ciutadania que garanteixi que ningú no queda per sota d’un llindar mínim de benestar.

Entre la tesi defensada al primer paràgraf i la del segon hi ha tot un món de distància. Alguns dirien que, globalment parlant, és la que hi ha entre el primer i el tercer món. Però no cal anar tan lluny: aquesta diferència d’idees i situacions la podem trobar a l’escala de la comunitat, o entre els barris de la ciutat. Uns tenen molt i altres tan poc, i sabem de qui, tenint molt, contribueix poc. I també coneixem qui s’aprofita descaradament del sistema. Ara, comptat i debatut, tots sabem que l’obligat repartiment no és una qüestió de simple caritat, sinó de justícia.