El beso de la flaca

Hom no es pot entrenar per morir bé. És clar, es tracta d’una activitat o experiència irrepetible, de la qual no es poden fer proves o tests per tal d’assolir un resultat òptim o amb un mínim de qualitat. A més, no pot ser pas una competició amb guanyadors i perdedors perquè, en certa manera, tothom guanya i perd alhora. Així doncs, hi ha una manera d’aprendre a morir bé? Té alguna cosa a veure amb viure bé, o millor, amb saber viure?

Els vells s’adapten millor a la idea de la mort, l’entomen sense fer escarafalls. Diuen que és perquè ja la tenen a sobre. L’inevitable declivi del cos els ha obligat a fer-se’n a la idea. Però què passa amb la gent jove, que veuen lluny la mort, especialment la seva, i només n’adquireixen noció per la desaparició d’algú proper? És possible que els joves puguin preparar-se per aquella representació que no admet assajos i de la qual hom no sap quan caldrà fer de protagonista? Potser caldria dir-los que, atès que no sabem on la mort ens espera, cal esperar-la arreu i tothora. I tanmateix, que difícil és fer-ho! Pocs escapem al prejudici segons el qual anomenar-la és cridar-la. El que veiem, arreu, és que només prenen consciència de la mort els malalts als quals hom avisa de la seva proximitat. Són aquests a qui la imminència obliga a preparar-se. Els anglesos tenen un terme, deadline, per referir-se a la data límit per lliurar una cosa o una feina. És curiós que provingui de death i line; la línia de la mort, literalment. Es tracta d’una metàfora deliciosa, macabra, però efectiva. Deixa clar que hom no pot travessar aquesta línia, que és alhora un final i un límit. La feina s’ha de lliurar abans (altrament mors, o et maten... ja em permetran el punt d’humor negre). Els humans som procrastinadors, vull dir que no fem el que hem de fer fins que hi som obligats, fins que no hi ha més remei o fins que no ens apropem al límit. El mateix ens passa amb la vida i amb la mort. No pensem en la mort fins que no la tenim a tocar i, potser, de retruc, no pensem en el valor de la vida fins que no som conscients de la mort, de la nostra. Dic tot això com una forma de treure’m el barret davant dels qui saben morir bé perquè han sabut viure bé, i moren amb un cant a la vida. Va per tu, Pau Donés.