Un amic a la bústia

Recorda el darrer cop que va rebre una carta? I l’última ocasió que en va enviar una? Els lectors joves segurament respondran negativament les dues preguntes, fins i tot els semblaran improcedents. Ells mai no han enviat una carta i mai no n’han rebut cap, llevat, és clar, de la correspondència comercial, bancària o electoral.

Els més vells, en canvi, haurem de fer memòria... “Sí, és clar”, dirà el marit a l’esposa, “recordes les cartes que t’enviava quan festejàvem?” “Oi tant!”, respondrà ella, “encara les guardo”. El cas és que el gènere epistolar ha mort. Qui sap si no va començar a morir amb la generalització del telèfon. És cert que encara anomenem carta la que s’envia per fax o per correu electrònic, però em fa l’efecte que el canvi de format n’ha alterat l’essència, i no ho dic perquè el paper, el sobre i el segell imprimissin caràcter per si sols. Per cert, sap el lector quin és el preu d’un segell per una carta ordinària de fins a 20 grams? Ja li dic jo: 0,65 euros. Sembla poc, però la pujada respecte del 2019 és del 8,3%. Vaja, el percentatge habitual d’augment de sou que tenim cada any...

El progrés és una meravella. Tenim trens, vaixells i avions per moure’ns ràpidament pel món, telèfons per comunicar-nos a llargues distàncies, i ara les videotrucades ja gairebé ens permeten de tocar-nos. Però sense aquests mitjans de transport no ens haguéssim allunyat tant..., i no ens faria falta el telèfon per sentir-nos la veu, o Skype per veure’ns a través del plasma. En fi, que tot és relatiu, començant pel progrés. El cas és que sempre, per unes raons o per altres, els amics i els estimats s’han hagut d’allunyar físicament. Les cartes –no les epístoles, que són més aviat documents per publicar, pensin en les de Pau de Tars­– sempre han estat el format clàssic de diàleg amb l’absent, l’únic que, pel seu format, imita la distància i el temps, que són l’essència de la separació física. Ara obrim la bústia mecànicament, sense joia. Abans hom l’obria amb l’esperança d’un sobre que, per meravella, et duia la presència de l’amic, de l’estimat. Amic, sí, quin mot, l’ésser que per lluny que sigui, mai no és absent del tot:

llegeix i estudia amb tu, passeja amb tu, sopa amb tu..., perquè tu sempre el dus a l’ànima.