Maleïts siguin

Per la decisió dels àngels i el judici dels sants, excomuniquem, expulsem, execrem i maleïm Baruch de Spinoza amb l’aprovació del Sant Déu i de tota aquesta Santa Comunitat (...) Maleït sia de dia i maleït sigui de nit; maleït sia quan surt i maleït sia quan torna. Que el Senyor no el perdoni (...). Ordenem que ningú no mantingui amb ell comunicació oral o escrita, que ningú no li faci cap favor, que ningú romangui sota el mateix sostre amb ell o se li atansi a menys de quatre passes, que ningú no llegeixi res escrit per ell.”

Impressiona, oi? Quantes malediccions contra un individu que signava els seus llibres amb el nom de Benedictus (traducció llatina del seu nom hebreu) i es guanyava la vida polint lents per a telescopis. Aquest Herem o excomunicació va ser llegit a la Gran Sinagoga d’Amsterdam un calorós 27 de juliol de fa 364 anys. El “pecat” de Spinoza, descendent de jueus expulsats de la península Ibèrica, era pensar pel seu compte. Qüestionava la lectura tradicional de l’Antic Testament que feien els rabins, líders i alhora jutges de les comunitats jueves. Reclamava la separació entre la religió i la societat política i sostenia que la llibertat de pensament i d’expressió no es podien limitar sense perill per a la moral i salut públiques.

El 1950, David Ben Gurion, fundador de l’estat d’Israel, intentà que Spinoza fos “perdonat”, però es va trobar una oposició total de l’estament religiós (Israel és una teocràcia dissimulada). Hom dirà que els jueus holandesos d’aleshores, havent fugit de la intolerància de la Inquisició espanyola, esdevenien, al seu torn, intolerants. I bé és cert, però també que s’adonaven que les idees d’Spinoza posaven en perill la seva pròpia existència com a comunitat i, sobretot, el poder dels seus dirigents, el qual es fonamentava en el monopoli de la interpretació de la Bíblia. Aquí també sabem què passa quan se sacralitza un text, com la Constitución del 1978, i quina reacció tenen els seus beneficiaris quan algú en qüestiona els fonaments, el sentit, la utilitat i la veritat. Primer el jutgen, amb la sentència l’excomuniquen del Reino de España, i amb la presó i la inhabilitació el condemnen a la mort civil. Com amb Spinoza, no hi ha mai perdó, només escarment etern.