Tocata i fuga en re(y) menor

Tregui el moneder, sisplau. Segur que hi té alguna moneda d’un euro. De qui és el perfil que apareix envoltat d’estrelletes i la llegenda “España” en majúscules? No respongui. Perfecte, res millor que l’efígie d’un “tu ja m’entens” per il·lustrar una moneda a l’acumulació de la qual aquest ha dedicat la vida sencera. De fet, em sembla perfectament normal que tingués aquest deliri d’acumular peces on surt la seva cara. Per ell això no era robar, la seva imatge en relleu demostrava fefaentment que eren totes seves. Si encara queda algun dubte, el remeto a la famosa escena neotestamentària en què Jesús, davant d’un denari, pregunta: “De qui és aquesta imatge?” I li responen: “Del Cèsar”, i ell acaba dient: “Doncs doneu al Cèsar el que és del César.” Hi ha una certa justícia poètica en això, i també una certa continuïtat històrica quant als Borbons. Del darrer avantpassat que va governar, justament també en connivència amb una dictadura, el dramaturg Ramón del Valle-Inclán va dir que “Alfonso XIII no se va por rey sinó por ladrón”. El d’ara fuig per la mateixa raó, fet que constitueix un deshonor, no pas per ell, que té l’esquena molt ampla, sinó pel país, on ningú no li ha impedit de robar i tots els estaments i territoris, llevat de Catalunya, li han fet la gara-gara.

No és qüestió de discutir la utilitat de la monarquia o la seva exemplaritat. El tema és, en substància, si és acceptable o no que hi hagi una magistratura que no s’adquireixi o bé per l’esforç o per l’elecció i que, a més, sigui transmissible via espermàtica. Penso que és contrari a la raó acceptar que uns individus tenen un dret que deriva únicament de la sang, de l’estirp o, com els agrada dir a ells, de “la gràcia de Déu” (des d’Isabel II, passant pels Alfons XII i XIII i el dictador Franco, tots han tingut aquesta dèria). I per via genital no s’hereta res més que l’ADN i, de vegades, alguna malaltia venèria.

Se me’n refot on ha fugit o s’ha amagat; crec que la paraula exili no es pot embrutar aplicant-la a l’emèrit. Però sí que em preocupa l’abjecta submissió voluntària dels ciutadans de l’estat i també la seva incapacitat de veure i de no fer res per espolsar-se aquesta càrrega. Potser la culpa és nostra, ja se sap: “Al país dels cecs, l’orb és el rei.”