Hem topat amb la mesquita...

L’anunci del Pla Pilot per a l’ensenyament a les escoles i instituts de la religió islàmica ha aixecat una polseguera considerable. Els que sempre s’han oposat que el sistema educatiu inclogui la religió, qualsevol religió, al currículum avaluable, han trobat una ocasió propícia per reiterar que aquesta no és una matèria educativa sinó doctrinal o confessional, responsabilitat dels pares o tutors, i que ha de ser transmesa a les esglésies, mesquites o sinagogues. Altres s’hi han oposat per motius purament xenòfobs o directament racistes, car associen l’Islam amb determinades ètnies o procedències. Sembla que només se n’alegren els possibles usuaris i la Comissió Islàmica d’Espanya, que podrà designar els perfils oportuns del professorat; ep, que ara ja ho fa, al seu torn, la Conferència Episcopal. També deu estar content el conseller del ram. Deu pensar, innocent, que tot plegat fa progre.

Ara, doncs, qualsevol escarafall és inútil i superflu. Que la religió, fins avui la catòlica, s’ensenyi a les escoles no és cap novetat. Hi ha un conveni amb un estat estranger que ho fa possible, i la despesa, a més, és a càrrec de l’Estat espanyol, presumptament aconfessional. El problema no és, per tant, si s’afegeix una nova religió com a objecte d’adoctrinament, perquè d’això es tracta, oi, de doctrina? No, el problema és de permetre que el sistema educatiu d’un país suposadament democràtic i teològicament neutre s’immisceixi en l’afany de proselitisme i en les eternes disputes –ara, civilitzades i no sagnants– entre grups organitzats que s’atribueixen, cadascun d’ells, l’exclusiva del favor o l’amor de Déu (cadascun el seu, és clar) i el coneixement dels camins que condueixen a la vertadera felicitat, present o futura. No és cert que els practicants del judaisme siguin els únics que creuen que són «el poble escollit per Déu», o el més beneït, o, en definitiva, el millor. Tots creuen això de la seva particular opció. Això és crucial. Com canalla malcriada que reclama l’atenció dels seus pares, cada confessió exigeix per a si mateixa l’exclusiva de la veritat teològica i de l’amor de Déu, del seu, és clar, l’únic i vertader. En definitiva, com acostuma a dir-se irònicament, que cadascú vagi cap a casa seva, i Déu a la de tots.