El triomf de l'estupidesa

La República de Plató naix de la preocupació del filòsof per la manifesta incompetència dels polítics del seu temps. En efecte, a la seva època –també a la nostra, dit sigui de pas– era possible que una persona incapaç arribés a les més altes responsabilitats. L’autor s’angoixa perquè un sabater, per bo que sigui, construeixi un edifici on viurà gent. La metàfora, que avui ja està condensada en un refrany, expressa una veritat universal.

Com és possible que les activitats públiques, de la bona gestió de les quals en depèn la vida, la salut, l’economia i el benestar de la gent, siguin organitzades per individus mediocres, estúpids, arrauxats, ineptes, bocamolls o tot alhora? L’anomenat “Principi de Peter”, segons el qual a l’empresa i a la política tothom ascendeix fins a assolir el seu nivell d’incompetència, ho explicava: algú que és un bon manobra el fan paleta. Després és ascendit a encarregat d’obra. Com que no ho ha fet malament, el dia que l’arquitecte es jubila li donen el lloc. D’aquí ja no passa perquè en prou feines sap servir-se de l’escaire i del cartabó. Aquesta teoria, tanmateix, és parcial. No explica com individus mediocres assoleixen altes responsabilitats. És possible que sigui perquè els seus caps, igualment incompetents, els posen al seu servei al mateix temps que n’eliminen altres de millors, però més crítics o amb opinió pròpia. Així, la incompetència dels caps, amanida d’inseguretat, provoca que l’estructura jeràrquica, tradicionalment piramidal, es podreixi de dalt a baix, alhora que s’alimenta de baix a dalt, substituint els caps nefastos per subordinats ineptes.

Com és possible, però, que algú mediocre sigui promogut a les altes esferes alguna vegada? L’explicació, un cop més, es troba condensada en un refrany: “La ignorància és atrevida.” En efecte, no heu observat que els millors, els més ben preparats, sovint són autocrítics i moderats? I que els ignorants se sobrevaloren, parlen amb suficiència i seguretat, són assertius i plens de confiança? Heu vist, també, que els caps –ep, i les masses socials, les que voten– tendeixen a escollir-los perquè “semblen” millors? Volgut lector, vagi pensant on col·loca, en aquesta classificació, Trump, Sánchez, Casado, Ayuso, Bargalló i el mateix Torra...