Paraules que punxen

Hi ha amics que, quan es troben, eviten certs temes. Sovint no pas per un acord explícit sinó per pura precaució. Sobre això o allò han comprovat, dolorosament, que la conversa entrava en un camp minat. Hi ha col·lectius que prenen consciència del fet, i allà on només hi havia un grup de WhatsApp, ara n’hi ha dos; el segon és només per a una part del grup, de vegades de tots menys un o dos, per compartir idees, imatges i vídeos que podrien, diguem-ho així, ferir susceptibilitats.

El procés no ha dividit Catalunya en dues meitats però, indubtablement, ha estat causa de fenòmens com el que descric. De vegades les coses es porten bé, però altres acaben com el rosari de l’aurora. Hi ha temes sobre els quals hom sap discrepar civilitzadament, tot i la vehemència, però de sobte hom s’adona que ha abandonat el camp obert i es troba en un esbarzer, on les paraules punxen perquè són portadores d’idees i, eventualment, de projectes per a l’acció que no pots compartir. Recordo que tenia un grup d’amics amb qui podia parlar de tot. Quant al procés, uns ens confessàvem independentistes i altres clarament contraris. Fins aquí, cap problema. El punt d’inflexió, si més no per a mi, fou quan hom va manifestar que no teníem dret a fer un referèndum per decidir democràticament el nostre destí, a comptar vots, en definitiva, que és l’única manera de resoldre els afers col·lectius. De cop i volta em vaig adonar que no compartíem un element bàsic per a l’amistat, també per a la democràcia, que és el respecte i la no-imposició. Que jo digués, posem per cas, “doncs vota que no, i llestos, el resultat manarà”, i em responguessin que la votació era una trampa, etc., i que no pensaven legitimar-la votant, fou cosa que em superà. No m’ho podia creure, gent amb qui –juntament amb altres– havia pres decisions pedagògiques i laborals, amb qui havíem discutit, fins i tot, si votàvem si calia votar un tema o un altre, si la votació havia de ser a mà alçada o amb urna... en fi. Era evident, fins allà havíem arribat.

Diuen els sociòlegs que els afers públics, especialment els conflictes, influeixen inevitablement –per a bé i per a mal– en la nostra vida privada. I alhora, aquesta, tard o d’hora, també es fa pública, aquest paper n’és la prova.