Diari de l'any de la pesta

Amb la frase del títol, Daniel Defoe va descriure la gran plaga de Londres dels anys 1665-1666, que va provocar 68.000 morts, segons les fonts oficials, i 100.000 segons les oficioses, que l’autor valida. Una quarta part de la població va morir. Com sempre la majoria dels decessos pertanyien a la classe més pobra, que no havia pogut comprar-se el certificat de salut exigit per sortir de la ciutat durant la plaga. Per rematar la feina, el darrer any de la pesta va acabar amb l’incendi de la ciutat, que va cremar gairebé el 80% de les cases. Els anglesos estaven carregats de raons per anomenar “Annus horribilis” a cadascun dels que acabaven de passar. Paradoxalment, un dels millors poetes d’aquell temps, John Dryden, va titular Annus Mirabilis el poema que rememorava el passat immediat. “Any horrible” o “Any de les meravelles”, hom posarà un nom o altre segons com li hagi anat la cosa, perquè aquí l’únic que ens iguala, per fora, és la mascareta; a la majoria li ha anat malament, però també hi ha qui s’ha enriquit amb la pandèmia. No penso suportar més les frases buides i adotzenades que volen descriure la situació present: “Ja es veu la llum al final del túnel” o “La vacuna significa una injecció d’esperança” perquè la llum al final del túnel pot ser, perfectament, el far d’un tren que ens ve a sobre; i la injecció, fins que no la tinguem tots, qui sap quan, no farà els seus efectes.

No llenço aigua al vi si dic que l’esperança no és més que una alegria inconstant, no necessàriament injustificada, sorgida de la imatge d’una cosa futura de la realització de la qual dubtem. La seva antagonista, la por, també és una cosa inconstant, però té forma de tristesa, que neix també de la imatge d’una cosa dubtosa. I dubtós és, en efecte, el que ens espera l’any que acaba de començar. Prou voldria, però no puc treure el dubte ni a l’esperança ni a la por, encara que en el primer cas em duria a la seguretat, mentre que, en el segon, a la desesperació. Però poca esperança tinc en preveure les conseqüències de la nostra manca de seny i de precaució quant a les mesures de seguretat i distanciament, justament ara que alguns s’entesten a dir que “veiem la llum al final del túnel...” Només espero que no sigui la de les estrelles.