Li diuen amarga

Aprenem què és la mort quan ens deixa algú a qui estimem. La resta de morts són estadístiques. No estic essent cínic. Només mor de debò aquell qui és al nostre cor; les altres persones simplement desapareixen. És l’amor, doncs, el que ens revela l’ésser autèntic de la mort, l’única veritat que li coneixem. Aquest descobriment és com el negatiu de l’amor, la certesa que aquest i la mort tenen alguna cosa més que tres lletres en comú.

Tota la saviesa de la filosofia està concentrada en aquest punt: ajudar les persones a ben morir, no pas perquè els proporcioni cap certesa de perviure, ans altrament perquè pot ensenyar a mirar de cara, sense filtres ni atenuacions, la realitat que hom afronta pel sol fet de viure. Unes filosofies proven de fer-nos perdre la por a morir, simplement negant allò que fa més por: la transcendència i el dolor. Diuen que l’existència no és més que sentir, percebre, però la mort és la fi del sentir, i així de tot possible dolor. No està malament, pitjor seria que volguessin disminuir el temor de la mort fent-nos menysprear la vida i pintant aquella com un alliberament.

Amb tot, però, no es tracta tant de negar o concedir atributs a la mort, com de tractar de la nostra actitud al respecte. El dolor o el plaer estan en nosaltres, com la por i l’esperança. Per això l’actitud més estesa és justament la més estúpida: deixar de parlar-ne i provar, així, de no pensar-hi, fent semblant a les criatures que tanquen els ulls quan allò que veuen els desplau. Al final, per això mateix, quan la mort arriba, hom es troba tan indefens com si hagués acabat de néixer.

No parlar-ne, no pensar-hi, resulten males solucions si del que es tracta és de no patir mentre s’espera la mort. Potser seria millor l’actitud contrària: atès que ha de venir, i no sabem ni on ni quan, cal esperar-la arreu. Per quina raó temem el darrer dia? Tots contribueixen per igual a la fi. Tots els dies van cap a la mort, però només el darrer hi arriba.

Tothom té avui o, si no, demà, algú a qui recordar amb l’afecte que deia al començament. Jo avui recordo Humbert, de cal Peixet d’Almatret, el darrer poble del Segrià, damunt de l’Ebre. Era un home que tenia la humilitat dels senzills; se’n va anar amb la mateixa pau que va donar mentre vivia.