L’home malalt

H

i havia una vegada un individu que, al carrer Major de Lleida, preguntava als vianants: “Està bé del cap, vostè?” Uns s’enfadaven, altres, creient-lo begut, se n’apartaven tot seguit. Un, però, li va respondre: “És clar, estic molt bé del cap, jo!” “I ho pot demostrar, això?” “Jo no necessito demostrar que no estic boig, simplement, ho sé.” I amb ironia, el vianant va afegir: “I vostè, com sap que no està alienat o foll?” Aleshores, l’individu, tot rialler, es va treure de la butxaca el document d’alta mèdica d’un Centre de Salut Mental. Ell sí que podia demostrar que (ja) no estava boig.

Si vostè té el braç trencat, la diagnosi és fàcil. Si pateix la verola, la sífilis, la tuberculosi o la sida, segurament no necessiti una segona opinió per saber què té.

Sembla que, pel que fa al cos, no hi ha gaires dubtes a l’hora de definir-lo com a sa o malalt. En canvi, quant a les “malalties de l’ànima”, com alguns anomenen les mentals, la cosa ja no està tan clara, especialment quan es tracta d’afeccions comunes que tothom pateix en major o menor mesura.

Posem per cas l’ansietat, o fins i tot la neurosi, les quals, en una societat neuròtica i estressada, són tan esteses que apareixen com normals. I al capdavall, què és la normalitat? És patir el que pateix tothom.

Un tema proper és la relació que tenen les malalties físiques i les mentals. Si hom pateix depressió perquè té diabetis o té diabetis perquè pateix depressió? Sense mencionar que abans es deia que la malenconia provocava tuberculosi o que la tristesa obria la porta al càncer.

El fet és que les malalties psicosomàtiques són reals, i la vinculació entre l’“esperit” i el cos, objecte d’estudi, i fins i tot de broma des de fa temps. Recorda El malalt imaginari, la darrera obra de Molière? L’hipocondríac Argan passa tot el dia al llit, queixant-se i pendent dels remeis que li prescriuen uns metges més delerosos de guanyar diners a costa de la malaltia que de tallar-ne d’arrel les causes.

El temps de pandèmia actual em fa pensar molt en aquesta obra. Qui sap si, Covid a banda, amb tan estrès, incompetència i terraplanisme no acabarem patint del cap? Molière, autor i alhora actor principal de l’obra citada, va morir, realment malalt, després de la quarta representació.