Com els crancs

Cara al sol, con la camisa nueva, que tú bordaste en rojo ayer, me hallará... No se sorprengui, volgut lector, si no coneix la lletra d’aquesta cançó, no trigarà a sentir-la cantar als patis de les escoles.

De moment, a la ciutat de Múrcia només sonarà (perquè encara no té lletra) l’“Himno nacional” durant els actes solemnes dels centres educatius –la moció original volia que sonés cada dematí. La resta d’elements de la moció aprovats són els habituals en aquests casos: que a cap aula no hi falti la imatge del Borbó, “símbolo de la unidad de España que viene siendo objeto de innumerables ataques por parte de la izquierda radical de nuestro país”; i que hi hagi la bandera estatal a l’entrada, en lloc visible.

Val a dir que ni una cosa ni l’altra no han estat demanades per cap centre educatiu..

En aprovar-se la iniciativa, el portaveu dels promotors ha dit una frase solemne: “Hoy Murcia da un ejemplo al conjunto de España al convertirse en un modelo de respeto hacia los símbolos que nos representan y unen a todos.” No dubto de l’encert de la primera part de la frase. Múrcia ha donat un exemple i s’ha convertit en un model, en efecte, del que significa progressar retrocedint cap al model d’escola franquista i país totalitari i nacionalcatòlic, amb la seva imatge del Caudillo i del crucifix presidint cada aula, amb la seva dosi diària d’adoctrinament sota el nom de “Formación del Espíritu Nacional” i amb la seva tanda de mastegots als alumnes rebecs i desobedients.

En canvi, la idea que la monarquia borbònica imposada pel darrer dictador i la bandera siguin realment símbols que ens representen i uneixen a tots, no és més que el desig que l’España nacionalista expressa en veu alta, cantant a cappella el Cara al sol o El novio de la muerte segons la inspiració del moment. Per cert, m’ha dit un ocellet que aquesta proposta que els avanço la presentaran al proper ple municipal.

Diuen que els crancs caminen cap enrere. No és pas veritat. Els crancs caminen de costat, i ho fan així perquè tenen doblegades les potes d’aquesta manera, per moure’s per superfícies irregulars, cosa que els permet, a més, entrar en petits forats i escletxes per protegir-se dels depredadors. Aquí l’única bestiola que camina cap enrere és España.