La revenja se serveix freda

La dolçor de la revenja es dona quan hom en pot gaudir a pleret, sense la tensió de l’arravatament. El venjatiu rabiüt es rescabala empassant-se un plat que fumeja, però no pot assaborir res amb brases a la llengua. La revenja és un plat de cuina lenta i baixa temperatura. Hi ha qui diu que la revenja neix de la impotència, que els vertaderament forts es rescabalen immediatament de les ofenses rebudes i no necessiten fabricar-se una memòria per recordar-se que un dia sí, tornaran cada ull i cada dent.

Però els qui s’hi entenen més saben que mai no s’ha d’actuar a cop calent, perquè en la improvisació hom no troba la mesura justa, proporcionada i, sobretot, no gaudeix del plaer de l’anticipació.

S’imaginen Edmond Dantés degollant Villeford, Danglars i Mondego amb un ganivet sense esmolar? No, és clar.

Dumas narra la transformació de l’innocent Dantés, víctima de l’enveja, la hipocresia i el ressentiment, en un individu fred i calculador que recompensa qui l’ha ajudat en la desgràcia i castiga qui li ha provocat. La novel·la destaca també per la descripció de la forja d’un caràcter a través del diàleg interior –el protagonista voreja el suïcidi– i per les reflexions filosòfiques sobre la justícia.

Aquesta, arreu de la narració, és identificada amb l’equilibri, que en el context no pot ser altre que la indemnització feta a mida per a cada acció i de cada omissió.

Cadascun dels qui ha procurat la injustíssima presó de Dantés acaba patint un càstig proporcional i alhora adequat al seu caràcter i vicis. L’orgullós i geniüt Mondego és deshonorat públicament i privada; Villeford, l’implacable fiscal, veu exposats els seus propis crims i s’assabenta alhora que és pare d’un criminal; i Danglars, el banquer, es veu obligat a arruïnar-se per poder menjar.

És justícia poètica? Ca!, l’anecdotari mostra, per analogia, que la justícia, tota, la que administren els jutges en nom de l’estat, no és més que una forma refinada, freda, implacable, de revenja.

És cert que les penes: multes, inhabilitacions, presó..., són fórmules comunes, però l’ànim és retributiu. No es castiga per “rehabilitar el condemnat” o per “reinserir-lo a la societat” com pregona el Codi Penal espanyol, sinó per escarmentar-lo amb el cor glaçat de la llei.