Per a tots, totes i totis

Gòrgies, inventor de la retòrica, ens va fer adonar de l’error de considerar el llenguatge com una mera reproducció de la realitat.

Aquí tenim la paraula gos i aquí tenim l’animal al qual ens referim. Sembla clar, oi? I és probable que, al principi, el llenguatge fos això, només això: una manera de referir-se a les coses que tenim davant dels ulls quan ja no les hi tenim i cal fer-les presents virtualment.

Ara ja sabem que no és així, car els llenguatges contenen munió de paraules que no es refereixen a res que es pugui veure o tocar; pensi en ànima si té aquest gust, o en comunitat de destí en l’universal si en té un altre.

El que vull dir és que les diferents llengües no són simplement mapes diversos que reprodueixen un mateix territori, uns amb quadrícules numerades, altres amb rombes i altres amb cercles. És molt més complex que això, no solament perquè els rombes no són iguals a les quadrícules o els cercles, sinó també perquè hom ensopega, sovint, amb el fet que amb un mapa no pots trobar una ciutat clarament assenyalada en un altre.

No hem de confondre, doncs, el mapa amb el territori, i sobretot no hem de pensar que, si modifiquem el mapa, alhora modificarem el territori.

Amb això vull intervenir en un debat obert des de fa temps on, al meu entendre, hi ha persones que, de bona fe, cauen en l’error que descric. A la nostra societat, amb independència del seu sexe biològic, hi ha persones que se senten homes, altres dones i altres no se senten ni una cosa ni una altra, i encara unes altres (espero no deixar-me’n cap) que depèn del dia.

A les llengües del nostre entorn, llevat de l’anglès, els substantius es classifiquen en gèneres, masculí-femení i en alguns fins i tot neutre, com l’alemany, i això té el seu reflex en els articles i en tota l’estructura sintàctica i gramatical que en penja.

Tal com està la cosa, no existeix una nomenclatura específica per referir-se a les persones anomenades “no binàries”. Cal? Hi ha qui proposa el “totis” al costat dels “tots”, “totes” i “tothom”, ja existents.

Jo no vull posar ni treure rei, però tampoc no crec que s’hagi d’imposar res, i menys encara des de les institucions.

Per què no deixem que, si la necessitat és genuïna, l’ús acabi creant la realitat lingüística?