Professionals de la baieta

Molta gent fa com si no existissin. Quan les veuen endreçar les habitacions dels hotels, quan les veuen passar l’escombra o la baieta per l’escala de la comunitat de veïns, quan freguen el terra de les oficines de l’empresa o quan recullen les papereres, aspiren el terra sota les taules o passen el drap pel damunt... No els diuen res. Ni un bon dia ni un adeu, ni un gràcies per tenir-ho tot tan net. Quan surten de l’ascensor i veuen que estan fregant, molts no s’avoren per evitar trepitjar el moll, ni demanen permís o es disculpen per trepitjar la feina acabada de fer, res. Les professionals de la baieta no existeixen.

Hi ha feines que reben nom per l’eina o material bàsic que fan servir: fusta i fuster, paleta (o professional de la paleta), de la baieta (la de pal, també motxo o fregona), de la brotxa, del bisturí, dels fogons, de la ploma... D’entrada, cap dels noms no desmereix l’activitat ni qui la fa, són simples extensions metafòriques o descriptives. Amb els professionals de la baieta, el personal de neteja, les kellys (el nom no ve de l’anglès, sinó del joc de paraules fonètic, en castellà: “las que limpian”), les persones de “fer feines”..., hi ha, però, un seguit de desafortunades connotacions.

La primera és física, la seva feina és netejar coses que estan brutes, sovint primer amb l’escombra (“escombraria” ve d’aquí). La civilització és neteja, esterilització, i el nostre rebuig cultural per la brutícia s’estén –ben impròpiament i injusta– als que ens en deslliuren. La segona és un prejudici masclista: la tasca de neteja sempre s’ha considerat “feina de dones”, al costat de la de criança.

Aquest prejudici, lamentablement, el comparteixen no poques dones, i això fa que, com amb totes les feines “feminitzades”, això és, exercides majoritàriament per dones, tingui menys prestigi social. La tercera és un prejudici classista de pa sucat amb oli: la tasca de neteja, tradicionalment mal pagada, és considerada “de classe baixa”. .

De professional a professional, vull reivindicar el valor i la dignitat de les persones que fan aquesta tasca necessària, sense la qual viuríem en un abocador, tant en l’espai privat com en el públic. Qui no ho vegi així no té el valor de les deixalles que les professionals recullen.