La dictadura de la correcció

Hi ha persones que creuen que si canviem el llenguatge canviarem la realitat. Totes les dictadures han intentat imposar un determinat vocabulari o eliminar algunes paraules que els feien nosa. La idea era que si, posem per cas, anomenaven “Alzamiento Nacional” al seu cop d’estat contra la República, al final tothom creuria que, efectivament, havia passat el primer i no pas el segon.

Abans-d’ahir, Carme Junyent, prestigiosa lingüista catalana, professora de la UB, va fer la primera presentació pública del seu darrer llibre: Som dones, som lingüistes, som moltes i diem prou.

Prou de textos incoherents i confusos. Canviem el món i canviarà la llengua, publicat a Eumo.

El llibre ve precedit d’una notable polèmica que l’autora creu producte d’un malentès.

La “visibilització” del gènere femení i, més darrerament, dels individus que no volen ser classificats ni en aquest ni en l’altre, s’ha fet de manera forçada i sovint incorrecta. Una cosa és demanar que hom s’adreci a un col·lectiu docent amb el “professors i professores” de rigor i una altra és imposar als conductors de vehicles de competició un “pilots i pilotes”, clarament incorrecte.

El mateix s’escauria de dir si volem parlar de minyons i minyones, que, com és sabut, no són el masculí i el femení del mateix concepte.

L’afer s’ha complicat més quan, després d’exigir el desdoblament dels substantius, es va imposar el dels adjectius: “matriculades i matriculats”, “vacunades i vacunats”, “vives i vius” i “mortes i morts”... I per rematar ara s’exigeixen pronoms nous: a banda del “totes” i “tots”, com que no en teníem prou amb el “tothom”, ara volen posar el “totis”.

Diu Carme Junyent que hi ha llengües que distingeixen gènere, altres que no, unes en què el gènere no marcat és el masculí, en altres és el femení.

Per tant, el gènere no és pas universal. En canvi, el que sí que és universal és el masclisme.

Potser comença a ser hora d’adonar-nos que no tenen res a veure i que no podem combatre el masclisme forçant la gramàtica.

A aquells que encara volen canviar la realitat amb el llenguatge, podríem dir-los que proposin l’eliminació dels possessius. Sense el “meu”, el “teu” o el “nostre” desapareixeria la propietat privada i finalment tindríem, oh senyor, la utopia.