S'ha de fer tot el que es pot fer?

Sempre hem pensat que fossin quins fossin els problemes amb què ens trobéssim, la ciència ens trauria del mal pas.

Si és una pandèmia, la medicina ens facilitarà la vacuna corresponent i, si no és possible, els medicaments faran que la malaltia mortal esdevingui crònica. Això ha passat amb la SIDA i amb la COVID.

Si la humanitat creix molt i no tenim menjar per a tothom, la tecnociència farà augmentar la producció d’aliments: l’enginyeria genètica produirà cereals que creixin sense a penes aigua i crearem fertilitzants que triplicaran les collites.

Si tenim més cotxes a les carreteres i anem curts de benzina, o bé trobarem més petroli amb novíssimes tècniques de prospecció, o bé aconseguirem que els vehicles consumeixin la meitat o trobarem alternatives als combustibles fòssils... Ha anat tan bé tot plegat que ara ja podem parlar d’una nova religió, la Tecnolatria, una mena d’adoració civil, sense oracions i sense cerimonial, de “La Ciència que ho pot tot”, un déu vivent, tangible i d’efectes immediats.

I tanmateix, tot plegat no és més que un miratge.

Sabem, per una banda, que els recursos del planeta són limitats, tant l’aigua, que la contaminació creixent fa minvar en quantitat i qualitat, com els minerals fòssils, estan a punt d’esgotar-se. Per altra banda, a poc a poc ens hem anat adonant que no hi ha una “ciència bona” que, per oposició a una “ciència dolenta” pugui fer el paper de Déu contra el diable.

M’explico, la ciència bona seria, posem per cas, la tecnologia agrària dels fertilitzants.

La ciència dolenta seria la bomba atòmica. Vegem l’exemple: Els adobs són fets de Nitrogen, Potassi i Fòsfor, amb un procés químic que necessita grans quantitats de gas natural.

Sense aquest gas, que anem esgotant, no podrem produir prou aliments, sense aliments..

Però és que, alhora, els fertilitzants contaminen el sòl, i les aigües subterrànies, i el seu excés fa augmentar el nombre de tumors entre els que consumeixen els productes...Sempre hem acabat fent tot el que –científicament– es podia fer. Hem actuat com si visquéssim en un espai infinit i ara comencem a adonar-nos que vivim en un barquet molt petit, i cal estalviar i reciclar els recursos limitats que hi transporta.

Potser comença a ser hora de desaccelerar.