Llengua enemiga

Casado ha declarat que hi ha professors que han rebut instruccions per tal de no deixar anar al lavabo les criatures que s’expressen en castellà, i també que als nens que ho fan al pati els posen pedres a les motxilles per castigar-los. Estava temptat de seguir-li la veta i sostenir que s’ha quedat curt amb la denúncia, perquè tothom sap que a les criatures que se’ls acut parlar castellà a les escoles catalanes els tallem un bocí de llengua cada cop que ho fan, de manera que amb l’entossudiment (en castellà, empecinamiento) esdevinguin muts. M’ho he pensat millor, però, i passat el rampell inicial crec que no paga la pena fer cas d’aquest cínic a qui no importa fer mal per tal d’aconseguir objectius polítics.

Despolititzar la llengua de l’escola catalana sembla un objectiu raonable. Aquesta era la intenció dels partits que, el 1983, van apostar pel model d’immersió lingüística a Catalunya. Estaven convençuts que era la millor manera d’evitar una societat segregada per aquest motiu.

Però tot plegat ha estat un miratge, una pausa en l’objectiu polític de llarg abast de l’estat espanyol, que no és altre que la construcció d’una societat homogènia, si més no per la llengua. Queda lluny l’any 1716, quan el català fou prohibit a les administracions, i també el 1768, quan fou prohibit per primer cop a l’ensenyament. D’aleshores ençà, el castellà, que és l’única llengua que l’estat reconeix com a pròpia –digui el que digui la Constitución–, ha estat sempre una llengua d’imposició i les altres han sigut considerades llengües enemigues.

Segons les circumstàncies, han estat les llengües a prohibir, a restringir quant a l’ús públic o a folkloritzar com si de peces de museu es tractés.L’envestida actual contra el català, prenent com a excusa el model escolar, no és, per dir-ho en castellà “el acabose”, sinó que és el “continuose” de la vella vocació totalitària d’España que, com molt bé va dir Ortega, “es cosa hecha por Castilla y no se hable más”. Per a més referències, llegeixin la seva España invertebrada, del 1921. Així, no cal patir-hi més, el tema no té més solució que acotar el cap o fotre el camp d’una vegada.

El problema és nostre, som on som per indecisió i inconstància, i també per incapacitat d’acabar el que comencem.