Escriure amb els polzes

Els nens d’ara, abans i tot que dominin la lletra de pal, ja escriuen amb els polzes. És el primer que aprenen; només cal veure quants pares, per mantenir entretinguda la canalla o simplement perquè no facin nosa, els deixen el mòbil amb algun joc. És el primer esglaó del que es consolidarà amb els diversos xats de les xarxes socials.

Aquests mateixos nens, al teclat del portàtil escriuen només amb un dit de cada mà. La mecanografia ha passat a la història, i l’escriptura manual està a punt de fer-ho. És cert que encara s’ensenya a escriure a mà a les escoles, però l’escriptura analògica té els dies comptats.

A Finlàndia, des del 2016 ja no ensenyen la lletra lligada sinó directament les lletres de pal a partir dels 7 anys, quan comença l’escolarització. I ho fan només perquè l’escriptura a mà ajuda a desenvolupar la psicomotricitat fina, molt útil per a tot tipus de tasques. Donen per fet que l’important és aprendre a escriure als teclats, per bé que no els ensenyen dactilografia.

Pensen que el vell “saber escriure a màquina” pot esdevenir innecessari. Tanta gent que s’hi ha guanyat la vida...La impremta mai no ha perjudicat la cal·ligrafia, però la introducció dels ordinadors a les aules escolars sí que ho està fent. Al principi eren una innovació, ara gairebé són obligats en alguns cursos en què es fan servir només els llibres electrònics, cosa que obliga a estudiar i a fer deures a les pantalles.

Ara que la pantalla on es pot escriure cap en una butxaca, el complet abandonament de l’escriptura manual entre els joves és únicament qüestió de temps. Ben aviat saber escriure només servirà per a signar, i potser ni això, atès que ja existeix la signatura digital. Diguin-me nostàlgic anticipat, però encara recordo la ploma que em van regalar a la primera comunió, que em va fer servei molts anys.

Temo que un dia o altre les coses “escrites a mà” tindran aquell aire de raresa que ara ja tenen les coses “fetes a mà”, que es venen pel dècuple de preu que les altres, mecanitzades, fetes en cadena. I és clar, en un món on tot pot ser reproduït en sèrie, com el que existeix només en un disc dur, una memòria flash o la pantalla de l’ordinador, allò que està escrit sobre un paper és irrepetible, com una vertadera obra d’art.