Apartheid epistolar

Querida Pepita, deseo que al recibo de ésta te encuentres perfectamente en los dos estados, moralmente y espiritualmente. Yo bien, gracias a Dios.” Així comença una de les moltes cartes que, l’any 1959, mentre feia el servei militar, mon pare li envià a ma mare. Els encapçalaments de les altres cartes són semblants: “...He recibido tu cariñosa carta, la cual me ha llenado de gozo; siempre estamos pendientes del correo.

en la tuya veo que gozáis del más perfecto estado de salud; por el presente sigo bien a Dios gracias.” Quant al contingut, moltes inclouen llargues descripcions del dia a dia del quarter de Lleida o del campament de Talarn, de les guàrdies i imaginàries que li calia fer, de les mules i cavalls del regiment d’artilleria 21 on en Josep tenia el destí i que ell havia de cuidar, mentre altres havien de fer de manobres en la construcció del que després seria l’escola de suboficials. Pel que fa als acomiadaments, la fórmula gairebé constant és: “Por hoy se despide de ti quien de veras te quiere y te recuerda constantemente. Tuyo.” A hores d’ara amb prou feines s’escriuen i reben cartes, fora de les comercials i les administratives, que conserven les rigideses estructurals que els són pròpies.

Sorprèn, per tant, que en les cartes informals d’aleshores es mantingués una formalitat estantissa que ara sembla forçada. Ma mare em va lliurar aquestes cartes amb la indicació que les llegís. Endevino que em volia fer partícip d’aquesta seva intimitat epistolar, i perquè volia compartir un record estimat; mon pare va morir fa dos anys.

Ells no havien conegut a casa altra llengua que el català, i tanmateix s’escrivien en castellà, única llengua en què havien après a llegir i escriure. Mai no van tenir la capacitat d’escriure’s en la pròpia. A l’escola el català era estrictament prohibit i, l’any 59, quan ja era permès emprar el català en les comunicacions escrites privades (però al carrer oportuns “hable en cristiano” se sentien sovint), ells no el sabien escriure.D’aquí venim.

Jo mateix vaig fer tot el meu ensenyament preuniversitari estrictament en castellà. Per això i per tot plegat (impossible resumir les raons) encara m’indigno quan sento que algú diu que a Catalunya hi ha “apartheid lingüístic” contra el castellà.