A la francesa

Una de les coses que primer em van ensenyar és a dir “Hola” i “Adeu”. És de bona educació, em deien, saludar quan arribes i acomiadar-te quan te’n vas. Això val tant per als contextos públics com per a la vida privada i és aplicable tant per a les reunions socials o de veïns de l’escala, companys de feina, sopars d’amics o dinars familiars.

Sempre he pensat que la cortesia és el lubricant social per excel·lència, i s’ha de practicar fins i tot amb els adversaris i enemics. Que se m’entengui: no és que em perdin les formes, és que penso que aquestes són independents del contingut, són un signe de civilització. Qui diu saludar, és clar, també diu mantenir el componiment o serenor, saber estar, dir bon profit, cedir el pas, discrepar amb fermesa i amb assertivitat sense malparlar ni ultratjar.

És fàcil de constatar que, com més va més, es troben a faltar arreu molts d’aquests elements que faciliten la vida social, ja per si mateixa prou complexa i difícil. Per exemple, les salutacions cada cop són més rares mentre els acomiadaments a la francesa sovintegen. L’expressió “acomiadar-se a la francesa” sempre m’ha fet molta gràcia.

Em preguntava si no era un d’aquells estereotips que uns grups socials tenen sobre altres, allò de “els catalans són garrepes, els andalusos dropos, els anglesos flegmàtics i els francesos xovinistes”. Començant per l’expressió, he trobat diverses explicacions. Segons una d’elles vindria del fet que al segle XVIII, entre l’alta societat i burgesia francesa, es va popularitzar el costum de marxar discretament sense acomiadar-se de les festes o actes socials, amb un “sans adieu” que incloïa els amfitrions.

Amb el retorn del seny s’hauria perdut el costum, però hauria restat l’expressió. No sembla una mala explicació i, tanmateix, em fa dubtar el fet que els mateixos francesos usin la frase “Filer à l’anglaise”, és a dir, marxar a l’anglesa, per dir el mateix. I els francesos encara en tenen una altra, semblant, referida als espanyols: “Anar-se’n a l’espanyola”, que significa marxar sense pagar d’un lloc.

Tot plegat és xenofòbia, amanida d’estereotips i prejudicis, menyspreu ple d’altivesa, mania a l’estranger, rivalitat històrica de veïns i sovint enemics? O potser és que els coneixen prou bé.