Les pedres de la gana

Si em veus, plora” és la frase escrita damunt d’una de les anomenades “pedres de la fam” que reposa sobre la llera del riu Elba, prop de Decin, a la República Txeca, on neix. El nom prové de la traducció literal del terme alemany Hungerstein. Aquestes pedres són testimonis intermitents dels patiments soferts per les poblacions al llarg dels segles.

Quan el nivell dels rius baixa prou, queden al descobert, cosa que coincideix amb èpoques de persistents sequeres (fins ara naturals) que acompanyaven èpoques de penúria: poca producció agrària, desabastiment.. En una hi posa: “Quan aquesta pedra estigui submergida, la vida reprendrà els colors.” Les pedres de la fam són, doncs, avisos de temps difícils, mals averanys extrets de l’experiència comuna. Els humans no sempre són responsables directes dels mals que els afecten.

De sequeres n’hi ha hagut sempre, de fet, les pedres de la fam assenyalen nombroses dates des del segle XV, però la sequera d’ara, igual que les pluges torrencials provocades pel canvi climàtic, és en bona part culpa nostra. I el mateix es pot dir d’altres calamitats que, a judici del president de la República francesa, estan per caure’ns damunt. A la reunió ministerial de dimecres passat va dir que estem vivint el final de l’abundància.

Concretament anuncià el final del diner barat, de l’accés fàcil als productes i tecnologia, la fi de la disponibilitat inesgotable d’aigua i, també, la fi de les “evidències”. Aquesta darrera amenaça és que les conquestes, que semblaven definitives, de la moral i la política, com els Drets Humans i la Democràcia, són amb prou feines provisionals. Per a Macron, estem a punt de viure “Une grande bascule o un gran bouleversement” (un gran canvi o daltabaix).

Ràpidament l’oposició l’ha acusat de fer afirmacions extremadament inquietants i generadores d’angoixa. Potser sí, però almenys són la veritat. I aquesta veritat, justament, és el primer producte valuós que s’ha perdut en la fallida de valors que arrosseguem de fa temps.

Prou voldria que els nostres polítics fossin tan clars com el francès, perquè el paternalisme fals d’amagar-nos la informació dolorosa i el populisme de prometre l’impossible no són receptes adequades quan som a punt d’estampar-nos contra la paret.