La llibertat és l’esclavitud

La “Doblepensa” és la capacitat de pensar una cosa i la contrària, de creure una cosa i sostenir també allò que la nega. És molt més que posar un ciri a Déu i un al Diable, o que anar a missa i repicar, o que fer-se un tip de dolços i després punxar-se insulina. El tercer exemple ho és de precaució i dubte, el quart ho és d’universal hipocresia i el cinquè de tenir més gola que seny.

La Doblepensa és el pecat capital del pensament, com creure que es pot estar viu i mort alhora, o solter i casat al mateix temps. I, en efecte, encara que no sigui possible que una cosa sigui i no sigui alhora, per a molta gent és possible creure que la monarquia és la garantia de la democràcia i la igualtat. Vaja, creure que una institució basada en el privilegi, el principi de la diferència i la desigualtat fonamental entre els individus pot garantir o ser compatible amb el principi democràtic que tots els individus són iguals.

Ço és el mateix que creure que la monarquia, l’essència de la qual és el privilegi hereditari basat en la transmissió espermàtica del poder, és el mateix que el principi del mèrit, que diu que els honors, els càrrecs i les feines s’obtenen només gràcies als estudis, els mereixements o les eleccions lliures. Saber i no saber, creure una cosa i alhora pensar que és completament falsa, o creure dues coses que es cancel·len mútuament, saber que és així i seguir creient en les dues coses, usar la lògica contra la lògica, repudiar la justícia i la moralitat i alhora exigir que aquestes valguin, saber que el principi monàrquic fa impossible la democràcia i alhora creure que la monarquia defensa la democràcia, oblidar el que cal oblidar mentre s’afirma el contrari i després recordar-ho de nou mentre s’oblida convenientment el que fa un instant es recordava.. tot això és Doblepensa.

Costa d’entendre, oi, però com diu George Orwell al seu 1984, entendre el concepte de “Doblepensa” implica en certa manera l’ús de la doblepensa.Tot plegat ve a compte del sagramental (en el doble sentit de soroll mediàtic i en el de sacralització d’una institució nefasta) aixecat per la mort de la reina d’Anglaterra. Què no ens voldran fer creure a la mort de l’Emèrit? Apa, empasin-se el gripau, que el que no mata, engreixa.