Policia moral

En aquest article no parlo de la moralitat de la policia, per bé que el tema donaria per molt. Imaginin una disquisició sobre l’“a por ellos” entusiasta que vam patir fa temps en forma de bastonades, seguim patint en forma de judicis insostenibles i seguirem endurant tot i l’anomenada “abolició” de la pena de sedició. En realitat vull parlar d’una cosa banal, d’un accident i no pas d’una categoria.

Ja se sap que les coses accessòries, com la roba, la seva forma, mida o color, no són importants; o si més no, no ho haurien de ser. A l’Iran, el règim dels aiatol·làs tenia (penso que tan bon punt afluixin les protestes la tornaran a activar) una policia de la moral que s’encarregava de fer complir les prescripcions de vestimenta vigents des de 1979, any de naixement de la república islàmica. Aquestes incloïen l’obligació de dur una roba damunt que tapés les formes del cos i un vel que tapés si més no una part del cabell de les dones.

Era aquesta una imposició intolerable? És clar que sí. Ara bé, com en tot, i parafrasejant les Escriptures, ens convindria adonar-nos de la biga al nostre ull abans d’assenyalar la palla al dels altres. ¿On queda la prohibició (no imposició, perquè aquí som més de prohibir) de dur el rostre tapat en edificis i llocs públics, sota pena de multa, promoguda per la Paeria l’any 2010? Per cert, el Tribunal Suprem la va anul·lar el 2014.

Mirant més enrere, on queda la prohibició per a les dones de dur pantalons en públic? A la veïna França les dones no podien entrar a l’Assemblea Nacional amb pantalons perquè estava prohibit per les ordenances. Denise Cacheux (socialista) i Michèle Alliot-Marie (gaullista) s’hi van trobar el 1970, i fou el seu exemple que permeté abolir la norma. Podria multiplicar els exemples, però del que es tracta és d’adonar-nos que arreu, on hi ha una majoria (de vegades només cal una minoria amb poder) que té una opinió, unes creences o unes preferències, tant se val si són religioses, polítiques o socials (beguda, vestimenta, etc.), tracta d’imposar-les a aquells que no les comparteixen.

I el que és pitjor, si hom no els fa cas se senten tan ferits en els seus sentiments que es creuen amb dret a ferir (amb multes, presons i execucions) aquells que els desafien.