Llenguallarg

Hi ha un país veí que ens odia. I ens acusa d’odiar-los, que és una cosa sensacional. Odien el meu idioma, m’odien a mi, i jo no els puc odiar. Doncs mira, perdoneu-me. Jo quan vaig a un país pago amb la moneda amb què em fan pagar, vull dir que pago amb la mateixa moneda que em paguen. I ja està. I amb l’idioma ha passat això: l’idioma és un reducte important per al país perquè és el representant d’una cultura, perquè és la força d’una cultura. I el que volen destruir és la cultura, i destruint la cultura, destrueixen el país. Això ja ho van fer a Amèrica. Mira’t Amèrica com és. Només heu de mirar una cosa. Agafes un mapa del món i dius, els d’Europa del nord on van anar, i com estan ara; i els del sud d’Europa on van anar, i mira com estan ara.

El resultat d’aquesta colonització és la destrucció, i ja està”. Aquestes són les paraules d’Antoni Dalmases, professor de secundària jubilat, convidat recentment al programa Planta Baixa de TV3 (de vegades conviden algú que pensa el que diu, i no un opinador a sou del partit governant). Trobo que en Dalmases devia ser un bon professor, abans de jubilar-se: clar, directe i concís.

Fa un ús exquisit de la metàfora i alhora és capaç de posar exemples entenedors. Vaja, el tipus de professor que ensenya continguts als estudiants en lloc d’entretenir-los. Avui és primer dissabte de l’any nou i no vull atabalar-los amb la meva llista de desitjos (són de salut, pau i prosperitat per a tothom), perquè els desitjos són d’una consistència molt etèria, atès que poca cosa puc fer per a convertir-los en realitats.

En canvi, els propòsits personals són figues d’un altre paner. Aquí hom es compromet, empenyora la paraula amb si mateix. Entre aquests hi ha el de no atabalar-me per les atzagaiades constants en la gestió del país, ni per les seves genuflexions improductives i vergonyants als poders de l’estat que ens vol anorrear.

Es dona el cas que, dissabte passat, però de l’any 1979, fou publicat al Diari Oficial de la Generalitat, l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, ara lletra morta, com el que el precedí de 1932, i com el que el seguí, de 2006. Per això, només faré el que tinc a l’abast: crear i promoure cultura catalana i mantenir tothora i arreu del meu país la llengua i, amb ella, l’esperit.