Infeliços

Sembla que tothom està d’acord en el fet que la felicitat és l’objectiu principal de la vida. Ara bé, si hem de precisar en què consisteix, trobem diferències significatives, perquè per als malalts és la salut i per als pobres la riquesa i, de vegades, les mateixes persones, quan obtenen allò que creien que els havia de fer feliços, volen tot seguit una altra cosa. Potser això s’explica perquè sovint confonem els mitjans amb els fins.

En efecte, quan diem que volem diners no és pas per escalfar-nos amb ells, o nodrir-nos-en, sinó per allò que, gastant-los, ens ha de fer feliços. Queda la qüestió de si realment és possible assolir la desitjada felicitat. Les bèsties, aparentment, disposen d’un automatisme eficaç per produir la felicitat –o com s’escaigui anomenar el plaer d’obtenir el que desitgen–.

En canvi, els humans ho tenim una mica més difícil, llevat que vulguem anomenar felicitat la completa satisfacció dels plaers més elementals. Sembla que nosaltres, més imaginatius, no concebem la felicitat únicament sota la forma del menjar, el sexe o el repòs. Al contrari, sempre volem alguna cosa més, de vegades de naturalesa imprecisa.

Imaginem que el camí escollit és la riquesa, la salut, l’amor, el poder o la fama. És possible, però, determinar un procediment segur per tal d’obtenir qualsevol d’aquestes coses? Hi ha manera de garantir la salut o l’amor, posem per cas? I què direm de les altres coses, l’obtenció de les quals no depèn només de nosaltres mateixos? I, fins i tot en el cas que les obtinguéssim, quin preu hauríem de pagar per aquestes? Quanta enveja i mala voluntat ens atrauria la riquesa? Qui ens garantiria la constància i la sinceritat de l’amor dels altres? De vegades penso que hom ens ha fet un tort en dir-nos que es podia aconseguir tot el que desitjàvem. Ningú no ens va dir, quan tocava, que és millor aprendre a renunciar a la felicitat, o almenys a alguns dels objectius que considerem imprescindibles per obtenir-la.En conclusió, ni la idea de felicitat és clara ni ho és el procediment per assolir-la.

Queda alguna cosa a fer? Potser només una mica de prudència. Qui sap, és possible que la felicitat no sigui, en el fons, altra cosa que la mateixa recerca de la felicitat. És, per ventura, poca cosa?