Vendre fum

Fumum vendidit”, va vendre fum. Aquest és l’epitafi escollit pel remeier i cirurgià-barber que protagonitza la primera part de la novel·la The Physician (El metge) de l’escriptor americà Noah Gordon (1926-2021). Henry Croft recorre l’Anglaterra rural del segle XI amb el seu carro, arrencant queixals podrits, encanyant braços trencats, amputant dits gangrenats i venent la “Panacea Universal”, un beuratge cura-ho-tot fet a base d’alcohol, aiguamel i herbes diverses que els pagesos ignorants compren a preu d’or per deslliurar-se de les morenes, les palpitacions, l’insomni, el paludisme o l’angina de pit.

La frase llatina il·lustra perfectament aquesta darrera activitat del remeier d’aleshores: vendre il·lusions de salut, esperances infundades regades amb alcohol aromatitzat. El remeier explica als clients que el beuratge és una medicina oriental que es prepara com una infusió de les flors seques de la planta Vitàlia, que només es troba als deserts d’Assíria. Aquest relat és suficient per aconseguir el resultat perseguit: la venda d’un placebo.

“Vendre fum” té traducció a l’italià: “Venditore de fumo” o “vendifumo”; al francès: “Vendre du vent et de la fumée.” No debades l’expressió s’origina amb el dret romà, sota l’emperador Alexandre Sever, quan la “venditio fumi” era una figura penal que castigava l’intermediari que, a canvi de diners, prometia falsament aconseguir favors d’un funcionari públic. Els actuals venedors de fum són els polítics que prometen coses impossibles, oportunistes i disbarats. Pensin en la promesa de feina per a tothom, d’entrades per al cinema a dos euros per a majors de 65 anys o la de posar un test a cada balcó per combatre el canvi climàtic.

Potser seria millor que hom regulés millor el mercat de treball i el sou mínim, garantís pensions dignes i que cada madrileny pogués viure en un pis amb balcó i no sota un pont del Manzanares.Diuen que l’emperador Alexandre Sever va castigar exemplarment un venedor de fum, el va fer lligar a un pal i aspirar el fum de llenya verda abans que el foc el consumís, mentre un pregoner anava dient: “Fumo periit, qui fumos vendidit”, que mori amb fum qui ha venut fum. Sort que aquest càstig exemplar ja no existeix, altrament ens quedaríem sense polítics.