La presència de l’absència

Ja són tots morts, no tinc a ningú”, deia sovint el padrí, als darrers temps. “Però, padrí, que no hi som nosaltres?”, li preguntàvem. “Sí, però parlo dels que ja hi eren quan vaig arribar, i també d’aquells amb qui vaig fer camí.” El padrí, que va morir el dia que en feia noranta-nou, tenia cada dia més plena la casa dels morts a qui enyorava.

La solitud del supervivent, que cap presència no pot omplir, és feta d’absències, les quals, paradoxalment, suavitzen el seu propi camí. Hi ha absències de la distància, de la salut, de l’afecte, de les persones que ja no hi són. També n’hi ha de menys sentides, com la dels amics que ja no mereixen el nom, o dels companys de feina o de gresca d’altres temps.

Però, amb una intensitat i persistència o amb una altra, són formes de nostàlgia. El terme està ben trobat, amb ella els grecs al·ludien al dolor per la casa, per la terra que hom ha deixat enrere. Una obra mestra, l’Odissea, que canta l’enyor d’Ulisses per Ítaca, la més petita de les illes Jòniques, fa testimoni de la força d’aquest sentiment.

Som éssers que enyoren, és la nostra naturalesa recordar el que hem deixat, el que ha estat i no és, com si el volguéssim fer present, reactualitzar, en un intent d’allargassar allò que, inevitablement temporal, s’esfilagarsa.Com es concreten les presències de les absències? Hi ha una escena coneguda de Proust que, al primer volum d’À la recherche du temps perdu, explica com Swan rememora tota la seva infància gràcies a una magdalena sucada al te. Altres, més prosaics, en tenen prou d’olorar un sabó per rentar roba, que els porta a les mans de sa mare, que en tenien la flaire. Jo, quan veig una aixada o una dalla, evoco el padrí, que em va ensinistrar en el seu ús.

I si cau a les meves mans una novel·la de Marcial Lafuente, em fa recordar mon pare, assegut en un marge del tros, llegint històries de vaquers americans mentre espera que la recol·lectora ompli la tolva de blat. Però tot plegat són associacions, que fan la llei a la imaginació i a la memòria.El cas és que tota història d’amor –tant se val parlar d’amics o d’amats– és potencialment un enyor, una condemna al futur, un dol amb el qual hom ha de conviure, una presència inconstant, fins i tot en la permanent absència.