Lleida llorda

De qui és el banc de la plaça, i la vorera, i els senyals de trànsit, i els fanals dels carrers? Hi ha qui mai no s’ho ha preguntat. Si insisteixes, és possible que, amb displicència, et diguin que són de l’ajuntament. Però llevat de casos d’abjecta ignorància, tothom sap que aquests elements de l’espai públic són de tothom, dels ciutadans, fins i tot d’aquells que no són del lloc on fem la pregunta.

Si mai es troba amb un incívic que deixa el cagalló del gos a la vorera perquè els vianants s’hi empastifin, pregunti-li, després de fer-li baixar pel coll de la camisa, si permetria que el seu gos se li cagués al sofà. Quan digui que no, li pot explicar que el carrer és com el sofà de casa seva, un bé a respectar, i encara més, car és de tothom. Ja fa temps que observo, amb molta preocupació, els senyals omnipresents de fallida ciutadana.

Tenen forma de bosses d’escombraries no dipositades als contenidors corresponents, mobles abandonats a la vorera, vasos i ampolles que hom ha tret del bar on consumia...; també tenen forma de pintades, més aviat gargots a les parets, de parets pixades (qui pixa aquí, el gos de l’amo o l’amo del gos?) i, és clar, tenen forma de mobiliari malmès: bancs trencats, papereres malmeses, vegetació dels jardins arrancada, panells apedregats.. No soc molt bo amb les diagnosis socials, però crec que alguna cosa falla en la consciència de ciutadania que tenim i en la manera com l’exercim i transmetem als nostres fills. Qui sap si el vandalisme dels joves no és altra cosa que el reflex de la nostra mala educació.

O potser pensàvem que la cigarreta que els adults distretament llencem al carrer o el xiclet que escopim a la vorera no són assumits pels nens que ens veuen com el model de civisme a seguir?Si els ciutadans hem de fer honor al títol, també és cert que els responsables electes han de fer millor el seu paper. Els impostos dels ciutadans han de servir perquè no hàgim de veure més les mostres de desídia i d’incompetència a les quals, per desgràcia, ens hem acostumat. A veure quan deixarem de patir rajoles trencades sense ningú que les arregli, clots al paviment, carrers que semblen paisatges volcànics, senyals horitzontals que, de despintats, cal endevinar.

No sé si m’explico, senyor alcalde.