Desfullant margarides

Com que no m’agrada la meva cara, m’arrancaré el nas. La frase és la meva traducció adaptada d’una dita anglesa que fa així: «Cutting off one’s nose to spite one’s face.» La metàfora incorporada té un sentit inequívoc: descriu la reacció autodestructiva innecessària que comet algú per resoldre el que considera un problema, una nosa, una desgràcia o qüestió desagradable. També es pot entendre en general en el sentit que ma padrina m’explicava fa molts anys amb una altra frase: «Hi ha gent que s’arrancaria un ull per tal que tu perdessis els dos», que narra gràficament un desig de revenja tan extrem que inclou el propi dany en l’equació.

El més tràgic i llastimós d’un i altre cas és que la persona o grup que perpetra l’acte és perfectament conscient de les conseqüències que tindrà, no és pas l’error per arrauxament que hom singularitza amb la dita clàssica: «Fotre’s un tret al peu.» Potser hi ha encara un tercer sentit, que neix de l’exemple de santa Ebbe la Jove (morta el 2 d’abril de 870), abadessa de l’abadia benedictina escocesa de Coldingham, que es va tallar el nas amb una navalla, i va convidar la resta de monges a fer el mateix a fi d’evitar ser violades pels víkings danesos que aleshores rapinyaven la zona. Van evitar la violació, és clar, però no la mort, perquè els invasors van incendiar el convent, on van morir totes. A l’edat mitjana, arrancar el nas d’algú era un càstig exemplaritzant, com marcar amb ferro roent algun indret del cos o escapçar la mà.

Justament és la marca indeleble del ferro a l’espatlla l’origen remot de l’actual expressió metafòrica «Aixecar la camisa», que significa enganyar o ensarronar, però que originalment era una operació necessària si, per prudència, hom volia comprovar si aquell amb qui tractava tenia antecedents criminals. I dit això, què li sembla, volgut lector, si anem a votar demà ens aixecaran la camisa com sempre o, al contrari, si no ho fem a fi de castigar «els nostres», ens estarem arrancant el nas de la cara? Votar o no votar, aquesta és la qüestió. Ja em permetran parafrasejar Shakespeare.

En realitat fa pena que no sapiguem encara si és més noble suportar pacientment dards i fonades d’ultratjant fortuna o armar-se contra un mar de patiments i enllestir-los lluitant.