CAVE CANEM
L’ésser per a la mort
Amb els meus estudiants de Filosofia de vegades surt el tema de la mort com a objecte de reflexió. Els joves no hi pensen, per a ells és un fenomen estrany, que només “passa als altres” i, bàsicament, als vells. Quan els pregunto si no coneixen cap jove que hagi mort, em diuen el nom d’algun cantant, com ara Amy Winehouse o el vocalista de Nirvana.
Ja ha passat el temps de mencionar Janis Joplin, Jimi Hendrix o James Dean. I aleshores els dic: “Veieu, és un tema per a totes les edats, com la malaltia, la pobresa, la justícia social, la igualtat...”, i ells fan que sí, però continua sent un assumpte que els és aliè, si més no, és una matèria de la qual no els agrada parlar. És clar, penso, vosaltres, els joves, teniu més per viure que no pas viscut, i això de la mort, i encara la decadència del cos, ho veieu remot.
Esteu lluny d’imaginar-vos arrugats com panses, sense cabell, amb els pits fins al melic, encarcarats de bon matí, la misèria del cos.. És una gran veritat, els joves mesuren el temps mirant enrere, en direcció al moment que van néixer, la seva noció de temps es fabrica a partir del passat. En canvi, les persones que tenim més passat que futur comptem el temps a partir del càlcul aproximat, de vegades esperançat, del que ens queda.
Comptem el temps endavant, visualitzant l’aproximació de la mort. Ens diem: “Puc viure perfectament deu anys més, vint més. Al capdavall estic en forma, m’he cuidat.
Fins i tot puc viure trenta anys més, per què no?” No costa tant; si hem tingut sort, aquesta manera de pensar l’hem anat adquirint amb el temps, això és, per la força de la inevitabilitat.Els que ho tenen pitjor són els joves als quals les circumstàncies obliguen a fer-se vells de sobte, en ocasió d’una malaltia o d’un accident greu. Aleshores el seu sentit del temps passa a ser el mateix que el dels vells, i alhora han de fer l’aprenentatge dolorosament, perquè tenen la certesa que els en queda poc. De sobte, se’ls ha espatllat el conte que a tots ens ha tranquil·litzat durant anys, un conte de rerefons musical, com si fos fet amb metrònom, un conte que parla d’ordre, no un ordre musical, però un ordre al capdavall.
L’ordre que diu que primer moren els padrins, després els pares i molt més tard, és clar, nosaltres.