Un malparit de cap

Hi ha caps que són grans al cul, n’hi ha que són com espines clavades a les costelles, n’hi ha que són com una boira espessa que no deixa veure i n’hi ha que són com un mal de cap. Tenim el cap desconfiat, que no es refia que sàpigues fer la feina i t’està a sobre tothora, supervisant les més petites operacions, entretenint-te amb foteses i mirant, no que la feina sigui ben feta, sinó que sigui feta “a la sua maniera”, que és l’única bona. Tenim aquell que pensa que vius a l’oficina, a l’obra o a la vora de la cadena de producció, o que et truca i convoca a qualsevol hora, com si no tinguessis altra vida fora de la laboral, perquè, és clar, tu no tens dona, ni marit, ni pares, ni fills.

Aquest és també el que et fa sentir malament perquè demanes un dia lliure per tenir cura del teu fill malalt, o que intenta que no t’agafis els dies de vacances que et toquen. El seu lema tàcit és que l’empresa és la teva vida. Tenim aquell amb qui mai no saps què espera de tu, ni què pretén l’empresa, ni què s’ha de fer per a demà, de tan improvisat i aleatori que és l’entorn, però tens la convicció que si alguna cosa falla o queda per fer seràs necessàriament el boc emissari a qui fotran al carrer.

Als antípodes de l’anterior es troba aquell altre cap que té seu al vèrtex d’una piràmide: ell/a ha de ser respectat només perquè és damunt i tu ets davall i perquè les seves idees automàticament són les millors. Si en tens alguna que mereixi consideració és perquè el faran quedar bé i perquè, en apropiar-se’n, podrà fer-lo avançar en l’organització. També és fàcil trobar el cap que juga als “afavorits” o als “amiguets”, amb qui surt de copes o a sopar, cosa que es reflecteix en la “discriminació positiva” que reben a l’hora de la distribució de les tasques, les responsabilitats, els sobresous o les promocions.

I finalment, el pitjor és aquell que, a tots els defectes anteriors, vol fer semblança d’amistat i bon rollo ­­–ni que siguin forçats– quan no tens gens de ganes de tenir-hi més relació que aquella que no pots evitar. I el més malparit de tots és aquell que et pregunta de quin color portes les calces abans de donar per suposat que, si et fot mà o et morreja, tot plegat s’ha de posar al compte de la feina, que per això et paguen.