Les fronteres de l’odi

Ma padrina deia que al món hi ha gent amb tant odi per algú altre que estarien disposats a treure’s un ull a condició que a l’altre li arranquessin els dos. Això descriu el conflicte de Palestina. Després de la proclamació d’independència, l’any 1948, la lluita d’Israel contra els seus veïns àrabs i palestins va aconseguir les simpaties d’un món encara commogut per l’Holocaust. La guerra de supervivència contra Jordània, Egipte, Aràbia Saudí, Líban, Síria i Iraq semblà la lluita de David contra Goliat. Ara, però, la situació s’ha invertit, perquè els palestins estan sols contra el poderós estat d’Israel. Els països àrabs no volen sentir-ne parlar, els lliuren armes i diners però no volen morir per ells ni tenir-los de refugiats dins de casa. I mentrestant, Israel colonitza la terra i tanca els palestins a la gàbia de ferro de Gaza i entre murs de formigó a Cisjordània. L’objectiu està clar des que Ben Gurion va declarar la independència sense fixar les fronteres del nou estat. Al seu llibre Anys de lluita, diu: “Enlloc s’havia precisat que l’ONU faria respectar les seves decisions si érem víctimes d’una agressió, ni que intervindria en cas que ens ataquessin els nostres veïns i els derrotéssim.” Tot s’ha complert fil per randa i el resultat es paga amb la sang de les víctimes de les dues bandes, sempre més d’una que de l’altra, de resultes de la particular interpretació del Talió que fa Israel. Ja saben, “deu ulls per un ull...”Les guerres neixen de la intemperància i la cobdícia, diu Plató. Segurament l’observació també s’aplica a aquest cas. Però s’hi afegeix l’enverinament provocat per l’odi, la impotència i el fanatisme religiós. Odi als que s’oposen al desig i impotència per desfer-se d’ells. Israel vol recuperar les difuses fronteres descrites a la Bíblia. Netanyahu ha declarat: “Realitzarem la profecia d’Isaïes, ja no hi haurà robatori a les teves fronteres i les teves portes seran de glòria. Junts lluitarem i junts vencerem”, text que resulta una paràfrasi lliure d’Isaïes 60:18. Els palestins, hores d’ara, només volen tenir un lloc on viure amb dignitat, i sense esperança, quan ja no poden més, sembla que ho puguin tot perquè ja no tenen res a perdre, per això la seva desesperació els du també a la barbàrie.