Fanatisme

El fanatisme és a la superstició el que l’exaltació és a la febre, el que la ràbia és a la ira. Qui té èxtasis, visions, que confon els somnis amb realitats i la seva imaginació amb profecies, és un entusiasta; qui suporta la seva bogeria amb l’assassinat és un fanàtic.” Així comença la definició de “fanatisme” al Diccionari Filosòfic de Voltaire. Aquesta epidèmia de l’esperit no és, però, només producte de la superstició i la ignorància, sinó també de les certeses absolutes nascudes de l’etnocentrisme i fins i tot de la raó. Així, hom pot matar en nom de Déu; pot matar en nom de la nació, perquè l’estrany es nega a sotmetre’s i ser colonitzat; pot matar amb la sang freda del jutge que condemna a mort (també pot ser la mort civil i econòmica) aquells que no han comès altre crim que pensar diferent.El bressol del fanatisme és divers, però hi ha un comú denominador, que és l’exaltació, l’efervescència, l’apassionament pel que és propi i l’odi al que és aliè. Segurament deriva de la nostra genètica la instintiva distinció entre el “nosaltres” i l’“ells”, i d’aquí la desconfiança pel qui “no és com nosaltres”, l’estrany. Resulta sorprenent, però, que de qui més desconfiem és d’aquell que és semblant a nosaltres, perquè de vegades té similars preferències culturals, religioses i polítiques, a voltes fins i tot parla la mateixa llengua, però diferim en una mica, en un punt que definim com crucial. Així, si diferim en una engruna ens trobem més lluny que si diferíssim en tot. És tràgic i llastimós adonar-se que aquest “narcisisme de les petites diferències”, com l’anomenava Freud, es dona molt entre nosaltres, els catalans. Es tracta d’emocions d’agressió, d’odi i d’enveja per aquells que són “gairebé nosaltres”, és a dir, per aquells en qui ens veiem reflectits d’alguna manera. Però això val també per analitzar conflictes com el que hi ha entre jueus i musulmans, o entre cristians i els altres dos. Tots adoren el mateix Déu, amb diferències de detall, si hom té prou perspectiva. I tanmateix s’han entrematat i es maten fanàticament. Sovint penso que allò que odiem dels que ens són més propers no són les petites diferències, sinó les semblances. Els odiem més justament perquè són com nosaltres i els voldríem diferents.