Salve, Jacobus Sidera

A Jaume Sidera el vaig conèixer com agut i punyent crític dels meus articles, ja fa més de vint anys. Cada cop que em passava pel cap embrancar-me en alguna qüestió filològica que impliqués la llengua llatina, metafísica (com l’eutanàsia i el suïcidi), si alguna vegada em posava amb l’Església Catòlica o amb les creences religioses en general, temes en els quals sempre hem discrepat cordialment, al cap de pocs dies Sidera publicava una catilinària (o filípica) contra el meu escrit on em feia quedar, amb exquisida elegància, però amb fermesa i contundència, com l’ignorant que soc. Després de rebre dos o tres clatellots epistolars a l’apartat de cartes al director, vaig interessar-me a conèixer la persona que em llegia i alhora em criticava tan acerbament. Sant Google m’hi va ajudar i aviat vaig saber que me les havia amb un savi, un home que havia estudiat molt i havia ensenyat molt, com tots els mestres (que ve del llatí magister: el més gran de tots) que en mereixen el nom. Li vaig escriure una carta privada, a la qual ell respongué ben aviat. Aquest fou l’inici d’una amistat que, per la meva part, contenia molt de respecte i admiració. Ens vam escriure regularment des d’aleshores i mai no va deixar de dir-me amb extrema franquesa el que pensava dels meus escrits. Era un home en qui la saviesa s’acompanyava d’una humilitat inusual i una bonhomia i paciència infinites. Un cop li vaig demanar que es prestés a fer de font primària per al treball de fi de grau de la meva filla, traductora i intèrpret, que es proposava comparar diferents models de traducció (des del laïcisme, més popular o més canònica) del grec al català i a l’anglès. No era debades: Sidera era l’autor, entre moltes altres obres biogràfiques, filològiques, traductològiques i erudites, d’una versió “popular”, això és, actualitzada i entenedora, del Nou Testament a l’Ed. Claret. Ahir va tenir lloc el seu funeral. Trobarem a faltar mossèn Sidera, per tot el que he dit i també perquè a Catalunya estem molt faltats de persones com ell, defensores de la nació, la llengua i la cultura catalanes, la seva carta pública al bisbe de Barbastre-Montsó denunciant el “robatori legal” de les obres d’art religioses del Museu Diocesà de Lleida encara espera resposta.