El porquiño de San Antón

Quan era petit, a casa em van ensenyar que a l’hora de menjar hom s’ha d’acabar tot el que s’ha servit. Si no ho feia perquè no m’agradava prou i volia una altra cosa, la padrina Mercè era la primera a renyar-me. “Sabessis el que és passar gana” o “malaguanyat menjar mos do Déu”, i tot seguit m’obligava a menjar el que tenia al plat. No es podia llençar res. Si realment no tenia més gana o no volia menjar, el plat quedava per a berenar o fins i tot per a sopar, sense cap alternativa. La idea era ben clara, hom menjava el que hi havia, no es podia triar, ja era prou que hi hagués menjar i no es passés gana. De res no servien les rebequeries infantils de l’estil “això no m’agrada, no vull verdura...!” D’aquesta educació espartana m’ha quedat el costum de rostar el plat fins a no deixar-hi res, i tampoc no m’agrada veure fer malbé el menjar, ja no dic el que hom es posa al plat, sinó el que queda per servir de la font i que sovint es llença a la brossa o, amb sort, al recipient de l’orgànica. Així, per tal que no quedi res del que s’ha preparat, hom recita, davant de la font on resta la darrera oliva, croqueta o peça de carn, “va, qui s’ho acaba” o “va, que aquesta oliva és la de la vergonya”. Resumint, passa que sovint, donava la meva disposició i sempre bona gana, m’acabo menjant el que en altre cas es llençaria. Aquest estiu, visitant uns amics gallecs a Vigo, em van dir: “Ramon, tu ets com el porquiño de San Antón”. Vaig preguntar a què venia la dita i em van respondre que era perquè sempre m’ho acabo tot.Cada dia s’aprèn una cosa nova. Sant Antoni Abat és el sant protector de les bèsties, a banda de ser el primer dels eremites ascètics que visqueren al desert. Se’l representa sempre amb un porquet a la vora perquè, segons la llegenda, un cop va guarir un senglar femella i les seves cries, que eren cegues, i diuen que la senglar sempre li feu companyia des d’aleshores. Això ha engendrat no poques tradicions, a València i a Galícia, com ara la d’Espasante, a la parròquia d’Ortigueira, on un porc vagareja lliurement pel poble i és alimentat entre els veïns, que li donen el que els sobra de la taula i que, el 5 de gener, és sortejat entre ells. El porc, tot s’ha de dir, menja tot el que li donen, i, a la inversa, d’ell tot s’aprofita.