El desert està creixent
Quan Oswald Spengler va publicar, fa poc més de cent anys, el seu llibre Der Untergang des Abendlandes (traduït com La decadència d’Occident), tothom es va escandalitzar. Què és això, li van dir, de considerar les cultures com organismes i assignar-los idèntics processos de vida? On s’ha vist que les cultures naixin, creixin, es desenvolupin i més endavant periclitin i acabin morint? Això és antropomorfisme, un tipus d’interpretació que no hauria de tenir lloc a les ciències històriques! Altres van dir que Spengler no era més que un diletant, un afeccionat que fabulava (o delirava) imaginativament. Al final, tanmateix, no pocs li van haver de donar la raó en assumir el desastre sense precedents de les dues guerres mundials. A partir del 1945 el món va començar a recuperar l’optimisme perquè amb la Declaració Universal dels Drets Humans i l’ONU com a símbol de civilització i prevenció dialogada dels conflictes, semblava que, finalment, la humanitat emprenia el camí que la Il·lustració va proclamar abans d’hora, això és, un camí de progrés, cultura i pau universals, que incloïa la superació de la superstició, la fam i la ignorància. A més, l’expansió de les democràcies arreu del món no feia altre que confirmar que, aleshores sí, el progrés ja no era sols material, sinó moral i social. I així fou que vam començar a creure que els conflictes i les guerres calentes, i després la freda (acabada just el 1990), només eren accidents de creixença, com els grans dels adolescents, i vam somiar un progrés continu, lineal i permanent. Però tot plegat no era més que un miratge, la democràcia no ha representat el “final de la història” descrit per Fukuyama al seu llibre homònim. La democràcia també ha portat injustícia, guerra, fam, genocidis i destrucció del medi ambient. Mediti un moment sobre les diverses floridures que anuncien la seva descomposició arreu: fonamentalismes religiosos i ètnics en alça, la “modèlica” democràcia americana en declivi, la vella Europa incapaç d’estar a l’altura dels seus valors, ni quan té la guerra a tocar, unes Nacions Unides que no saben ni poden preservar la pau ni evitar el genocidi palestí.. i per damunt de tot, una ciutadania semenfotista, òrfena d’ideals, atenta només al qui dia passa, any empeny.
