L’hàbit fa el monjo?
Erasme responia que no: “Habitus non facit monachum” quan escarnia la hipocresia i manca d’esperit cristià dels religiosos del seu temps, que donaven molta importància a les cerimònies però descuidaven la caritat, aquells que, com vulgarment es diu, anaven a missa i repicant. La dita, coneguda al món medieval, ha fet fortuna, i les versions “modernes” són ben conegudes: “Les aparences enganyen” o “Encara que la mona es vesteixi de seda...”, però totes tenen el mateix sentit, que les aparences oculten o emmascaren la realitat i fan creure que l’individu és com sembla pels càrrecs que té o pels hàbits que porta i així la gent pren per autèntic allò que, com el vestit, només és superficial. També és legítima una altra interpretació de la dita, perquè és raonable pensar que els hàbits (aquí en el sentit de costums, el que fem cada dia) són allò que ens fa ser el que som. Recordin que tant l’excel·lència com la vilesa no són un acte, sinó un hàbit.
Der Hauptmann (El capità) és una pel·lícula dirigida per Robert Schwentke que glaça la sang, no pas perquè se’n vegi molta (està filmada en blanc i negre, justament perquè no vol semblar una pel·lícula violenta, tot i que és sobre un home violent), sinó perquè ens fa veure que, donades les circumstàncies adequades, nosaltres mateixos ens podríem convertir en el protagonista. S’hi explica la història d’un soldat que deserta dues setmanes abans de la derrota final d’Alemanya durant la Segona Guerra Mundial. Fugint troba un vehicle abandonat i, a dins, l’uniforme d’un oficial de les SS. Se’l posa i sense dubtar-ho, adopta la personalitat, actitud i responsabilitats corresponents al càrrec: es fa obeir i fa perseguir i matar individus que, com ell, han desertat, en una sanguinària espiral d’absurda i demencial violència. En aquest cas, basat en fets històrics, es pot dir vertaderament que l’hàbit va fer el monjo.
Em pregunto si els jutges espanyols (si més no una bona colla), que duen un hàbit que els és propi (la toga amb les punyetes de ganxet), acaben adquirint un caràcter especial gràcies a ell. I també em pregunto si és l’hàbit-costum de cometre prevaricació i d’usar els tribunals per a fer guerra política el que els posa a l’alçada d’un hàbit-vestit que cada cop és més brut d’infàmia.
