La pedra de Sísif

Sísif és el personatge més interessant de la mitologia grega. Rei de Corint, era tan conegut per l’astúcia com per la promoció que feu del comerç i la navegació. Estimava tant la vida que va enginyar un estratagema per tornar de la mort. Manà a la seva dona que, arribada l’hora, en lloc d’enterrar-lo el deixés expressament sense sepultura. D’aquesta manera, quan la seva ànima va baixar al món dels morts sense el cos, Sísif va demanar a Hades (déu de l’inframon) que el deixés tornar a la superfície a castigar la seva esposa, que no havia satisfet els deures de l’enterrament, prometent-li tornar als tres dies. Enganyat, Hades li ho permeté, cosa que Sísif va aprofitar per quedar-se. Al final, és clar, els déus de l’Olimp van encarregar Hermes (el déu missatger) de segrestar l’espavilat Sísif i dur-lo al món dels morts si et plau per força, on ja li tenien preparat el càstig corresponent.Sísif havia desafiat els déus, els havia burlat, havia aconseguit fer la seva contra tot pronòstic i contra tota autoritat. Per això, en retribució, el van obligar a empènyer una enorme roca des del peu fins dalt d’una muntanya. Però, cada cop que estava a punt de fer cim, la roca li lliscava de les mans i rodolava fins al punt de partida. Es tractava, és clar, d’una tasca recurrent, feixuga i improductiva. Aquell que ho havia fet tot per tal de no morir, un cop mort, no pogué descansar en pau.Els catalans, salvant les distàncies, som com el Sísif de la mitologia. Tenim les mateixes ganes de ser i de viure, però ens han mort. La nostra Diada ens fa memòria de la derrota militar del 1714 i del posterior sotmetiment. I cada cop que després hem carretejat la roca gairebé fins al cim, se’ns ha escapat de les mans i l’hem hagut de tornar a plegar a baix de tot. El moment que em crida més l’atenció no és el de l’ascensió i l’esforç titànic de l’heroi, a qui falten mans i cames per empènyer, amb tots els músculs en tensió i la galta collada a la roca. El que em meravella és el del descens, quan Sísif, a qui un peu adolorit ha fallat, ha de tornar a baixar a buscar la roca. Què pensa el Sísif mitològic, mentre baixa? Es maleeix per la inutilitat de la seva tasca o, traient-se la pedreta de la sabata, es promet empènyer sense defalliment, un altre cop?