Perdre un amic

Els creients tenen el consol de pensar en un retrobament metafísic, però els agnòstics ens trobem en la necessitat d’enfrontar-nos a les pèrdues sense cap altre goig fora del record. Abans-d’ahir vaig perdre un amic, avui l’enterrarem a Artesa de Segre. Què és això comparat amb el que han perdut els seus germans, cosins, nebots? Però l’afecte no sap res de parentius, perquè els amics són les afinitats electives que un dia fem, de vegades més duradores que aquelles que provenen de la sang o dels lligams civils. L’afecte tampoc no sap del temps que s’escola, que se’ns escola a tots amb la vida.Dels amics de debò en diem “amics per sempre”, com feia aquella cançó dels Manolos. “Amics per sempre, no solament d’un estiu o d’una primavera”. D’aquesta mena era l’amistat de qui avui ploro. Per què unes amistats duren, altres perden brillantor com els colors exposats al sol i altres s’esvaneixen? Direm que les autèntiques duren fins que un/a dels dos mor, i més enllà encara, en la memòria. Però això només passa en aquells amics dels quals es pot dir que són una ànima repartida en dos cossos. Ja em disculparan l’excés poètic. Però la majoria d’amistats no arriben a aquest grau d’intimitat i de confiança, no són ànimes bessones, transparents l’una per l’altra, on no cal esmentar la reciprocitat perquè ja tot els és comú, tant com la comunitat d’afectes, interessos, opinions i rebuigs. En realitat hi ha amistats de tota mena i amb cada amic som amics de manera diferent.Tothom coincideix a dir que l’amistat és important i que sense amics la vida mancaria de sentit. I tanmateix, sent així, com és que hi ha tantes persones diligents amb les seves coses, que saben sempre què han de fer per prosperar, per grimpar a l’empresa o la política, però que tenen tanmateix tan poca cura a l’hora d’escollir amics? Ves a saber, potser és perquè ells mateixos no segueixen la regla d’or de l’amistat, això és, que per tenir amics cal primer ser amic i no esperar a veure’ls venir. O potser perquè deixen atansar-se impunement aquells que només s’apropen pels serveis que hom els pot proporcionar, o perquè només es fan amics d’aquells en companyia dels quals es poden assaborir els plaers de la vida com ara viatges, festes i dinars? Adeu Felicià, amic.