Cementiris sota la lluna

A l’escriptor francès Georges Bernanos, catòlic i de dretes, el cop d’Estat franquista el va trobar a Mallorca. Al principi celebrà la revolta perquè pensava que calia fer alguna cosa per castigar els assassinats de capellans per part de grups anarquistes. El cas és que Bernanos va veure, impotent, milers d’assassinats polítics comesos pels falangistes a Mallorca. Atès que a l’illa no hi havia hagut morts violentes de religiosos i no hi havia crims a revenjar, els assassinats sense judici de suspectes eren comesos contra aquells que havien manifestat, per gestos i actituds, tebiesa o desafecció pel “movimiento salvador” de Franco. Eren assassinats “preventius”. Així ho escriu al llibre Les grands cimetières sous la lune (Els grans cementiris sota la lluna), publicat el 1938, i pel qual Franco va posar preu al cap de l’escriptor: “A Mallorca, durant mesos, els equips d’assassins, transportats de poble en poble en camions requisats, van matar fredament, amb coneixement de tothom, milers d’individus que es consideraven sospitosos, encara que el mateix tribunal militar va haver de renunciar a presentar contra ells la més petita acusació. El reverendíssim bisbe de Palma estava informat del fet, com tothom. No per això va deixar de mostrar-se, sempre que en tingué ocasió, al costat dels executors. Serà aquesta la futura actitud de l’església?”He arribat a llegir el llibre de Bernanos a partir d’un altre, aquest és Pas Pleurer (premi Goncourt 2014) de Lydie Salvayre Monclús, filla d’exiliats aragonesos que van fugir el 20 de gener del 1939 per a no tornar més. Aquesta psicòloga i escriptora francesa narra les experiències de sa mare durant la Guerra Civil espanyola a dos veus: una, la de la mare, que pertanyia al grup dels “pobres dolents” segons el franquisme perquè va viure la insurrecció llibertària aragonesa; i l’altra, la de Bernanos, que és citat constantment per fer contrast. Dic tot això per fer coixí històric a l’espectacle del Parlament Balear de dimarts passat, 18 de juny, quan Gabriel Le Senne, que devia pensar que era el 18 de juliol, va matar de nou in effigie, perquè només va trencar-ne la foto, d’una dona assassinada pels franquistes el 5 de gener del 1937. Després direm que la història no pot repetir-se..