Fronteres lingüístiques

A Catalunya la llengua fa la nació. Amb España ens passa el mateix que a Ucraïna amb Rússia. Russos i ucraïnesos són semblants, tenen algunes tradicions comunes, vesteixen similarment, etc. Però quan obren la boca per parlar resulta que tenen llengües diferents. Aquesta diferència és la clau de tot.Què passa quan per circumstàncies polítiques o militars (conquesta del territori, colonització, substitució poblacional, immigració...) el territori referent perd progressivament la seva unitat lingüística? Justament aquest és l’escenari volgut per l’estat dominant: l’assimilació del dominat a través de l’anihilació de la seva llengua i de la seva cultura. Aquest problema, que és el que tenim els catalans, és anàleg al que tenen altres indrets del planeta. Per no anar gaire lluny, em referiré al que tenen a Bèlgica. Com tothom sap, Bèlgica és una monarquia parlamentària (fins aquí com España), organitzada com una federació d’estats: Regió Flamenca (de parla neerlandesa), Regió Valona (de parla francesa) i Regió de Brussel·les-Capital (oficialment bilingüe: francès i neerlandès), però hi ha una quarta comunitat, sense estat, la Comunitat Germanòfona, de parla alemanya, situada a l’est del país. L’estat es va federar a partir de 1993 per resoldre les tensions entre les diferents comunitats lingüístiques. Eren conscients que calia preservar la diversitat lingüística i cultural si volien que l’estat sobrevisqués. De fet, les reformes en aquesta direcció començaren el 1963; abans d’aquesta data, les fronteres lingüístiques es traçaven a partir dels censos de parla i població. Però aviat es van adonar que la llengua forta, això és, el francès, s’estava menjant les altres, a les quals calia, doncs, protegir. Per això van decidir que les fronteres lingüístiques fossin independents de les fluctuacions demogràfiques.La qüestió és que els estats civilitzats han trobat una manera respectuosa de conciliar la unitat amb la diversitat. Altres, com la jacobina França i la seva imitadora España, han trobat només la manera de subjugar i sotmetre. Recordi això quan senti a parlar de la crònica de la mort anunciada –per assassinat– de la llengua, la cultura i la nació catalanes, a l’execució de la qual no pocs catalans col·laboren.