SEGRE

Creat:

Actualitzat:

Quan algú diu que no té temps per a res no el planyem pas, deu ser una persona molt ocupada, o que té èxit econòmic o social. Una persona de profit, vaja. A ningú no se li acut de pensar que aquesta persona és ben pobra del bé més preuat: temps disponible de vida. L’explicació és fàcil, vivim en una societat que únicament valora el temps productiu i menystenim les activitats i les persones que realitzen tasques que ocupen temps no remunerat...Naixem, vivim i morim en el temps, però si ens pregunten què és, ens passa com als peixos amb l’aigua: no sabem definir el medi on es desenvolupa la nostra vida. A la revolució industrial vam aprendre que el temps era una mesura, car hom pagava per hora de treball. Amb el temps-or, que imposava la puntualitat, vam adonar-nos que era més aviat un recurs del qual cada cop estàvem més mancats. Aleshores vam fer un “correm-hi tots” i vam demanar la reducció de la jornada laboral, vam clamar per la conciliació de la vida productiva i la reproductiva, i vam adonar-nos que ni d’aquesta manera teníem prou temps. Finalment, vam arribar a cosificar-lo, a pensar que era una cosa que es podia aïllar. Si es podia comprar el temps productiu, si es podia mesurar amb el rellotge, per què no s’havia de considerar una cosa més entre altres, una cosa amb valor, i acumular-la com els diners al banc? Vam pensar que si estalviàvem el temps en podríem gaudir després, com podem fer amb els diners. Aleshores vam dir-nos: “Si m’entretinc menys xerrant amb els amics, o passo menys estona visitant la meva mare a la residència...”, disposaré de més hores per fer el que vulgui. El més curiós d’aquest estratagema és que amaga un pendent relliscós, una lògica perversa que fa que el temps estalviat acabi destinat a sumar més activitats a la llista de l’agenda.Per acabar per allà on hem començat. A aquests/es que diuen que no tenen temps els hauríem de preguntar què els permet que sigui així. Potser el seu edifici d’activitat frenètica s’aguanta sobre les espatlles de la seva parella, la qual, a banda de la feina de fora casa, fa doble jornada a la llar. O a les espatlles dels fills, que no li veuen el pèl fora del diumenge. Així es remata l’equació, i podem concloure: no tenim temps per al més important.

Titulars del dia

* camp requerit
Subscriu-te a la newsletter de SEGRE
tracking