El pugitiu
Un denari romà encunyat l’any 48 abans de Crist mostra el rostre ullerós i malaltís de Vercingètorix, el cabdill gal a qui Juli Cèsar va combatre i derrotar. Als romans els agradava representar els seus enemics vençuts als seus trofeus. En aquell aleshores feia quatre anys que Vercingètorix es podria en una masmorra romana, en sortiria només per ser executat públicament dos anys més tard. Amb les adaptacions oportunes, això és el que hauria passat amb el president Puigdemont si s’hagués deixat atrapar dijous passat. Hauria estat exhibit darrere dels barrots d’una presó madrilenya de la mateixa manera com els caçadors exposen els caps dels senglars que han mort.Per bé que se m’escapa la rialla a l’hora de valorar l’esperpent policial, polític i judicial de dijous, no m’estaré de dir que les vergonyants declaracions del comissari dels Mossos, el senyor Sallent, i les del conseller Elena em van semblar encara més lamentables perquè provenien de dues institucions que fins ahir respectava. Un feia valoracions polítiques inadmissibles en un policia mentre, en un gest involuntari que el retratava, ensenyava les dents (literalment). L’altre provava de culpar el president de no deixar-se atrapar com calia. És ben bé veritat que un 6 vist des de baix és un 9, però de vegades em faig creus (no literalment) quan veig les interpretacions que es fan dels mateixos fets o, més encara, quan veig que determinades interpretacions són creadores de fets. Creada és, per tant, inventada, l’acusació de malversació; fals és que els presumptes delictes de què se l’acusa no entrin a la llei d’amnistia, fals doncs que Puigdemont sigui un fugitiu (s’ha presentat a quatre tribunals de tres països diferents). Aquí el que passa és que ningú no vol veure que Puigdemont hauria d’estar lliure, com diu la llei, que els jutges del Suprem passen de la llei i obliguen la policia a empaitar persones a qui la llei hauria de protegir. Ningú no vol veure que únicament un estat feixista empaita un diputat electe que vol entrar al seu Parlament a exercir els seus drets i el vol convertir en un nou presoner polític. Ara, dit això, la broma ja ha durat massa, sembla el conte del Pere i el Llop. El proper cop que digui que vindrà, no l’esperarà ni en Llarena.
