Cul de bar
Quan tindré cinquanta anys / no vull ser com el pare, / cansat i sense fe, / renec o riallada. / Treball embrutidor, / futbol cada diumenge, / el tuti al cul d’un bar, tabac de vuit pessetes.” Aquestes són les dues primeres estrofes de la Cançó de carrer, que Ramon Muntaner inclogué al seu àlbum Presagi del 1975. La cançó em va impressionar molt per diverses raons, la primera per l’energia amb què Muntaner la interpretava, conferint autenticitat i relleu a la denúncia de la grisor i repressió del franquisme; la segona pel caràcter de confessió íntima d’alguns versos, entre els quals els citats més amunt, referits a son pare, i la tercera perquè connectava amb una experiència personal. Un d’aquells estius, estudiant encara, vaig treballar de cambrer a la barra del bar d’un hotel de carretera, prop d’un poble. Alguns clients habituals passaven gairebé tantes hores com jo al bar, eren “culs de bar, de cafè o de taverna”, persones que aparentment no tenien altra feina que arrossegar-se fins a la barra o seure en una taula i passar-hi bona part del dia, a estones bevent i allargant les consumicions, altres xerrant. Els meus companys de feina sentenciaven, si l’individu era jove, que mai no faria res de bo.Ahir em vaig assabentar per un reportatge d’aquest diari que a Lleida hi ha 28 municipis que no disposen de bar. Si el lector jutja pel primer paràgraf conclourà, equivocadament, que estic en contra d’aquest tipus d’establiments. En realitat no és així. Un poble sense bar normalment és tan petit que no té ni llar de jubilats ni cap altre indret de trobada, fora de la plaça o l’església a l’hora de missa. Mala cosa. Els bars, especialment als pobles petits, fan moltes funcions necessàries. Són el local social que l’ajuntament no pot sufragar, el lloc on els vells la fan petar, on els joves fan la primera estació de la vesprada de cap de setmana, on la gent es reuneix per jugar a cartes, comentar les xafarderies del lloc, els afers del dia i els de la política. Són també espais de suport (els cambrers haurien de cobrar un plus de pacients oïdors de confidències) i d’integració social, perquè s’hi troba gent de diferent sexe, edat i cultura. Ho sap tothom: la desaparició del bar (ep, després de la de l’escola) és la mort del poble.
